2020 – Diumenge de Tots Sants – Domingo de Todos los Santos
|
L’Esperit Sant, en tant que és l’amor de Déu vessat en els nostres cors (Rm 5,5), santifica constantment l’Església. La santedat inaccessible de Déu s’ha comunicat pel Fill i l’Esperit Sant a l’Església i al món. La gràcia divina ha precedit, ha acompanyat i ha transformat als qui anomenem sants en la glòria. Avui realment és una festa eclesial: s’alegren l’Església del cel, primera lectura, i la que peregrina en aquest món pels camins de la santedat revelats pel Fill, és a dir, per les benaurances del Regne, Evangeli. L’Església, glorificada i peregrina, s’uneix en la litúrgia d’avui per celebrar la santedat de Déu. El si del Pare, comunicant-se per l’Esperit Sant, lliurat pel Fill, és la font de tota santedat. Realment s’ha de meditar profundament el Prefaci propi per assaborir i així poder transmetre el “sensus ecclesiae” de la solemnitat d’avui. La solemnitat que celebra en un sol dia “els mèrits de tots els sants” (cf. oració col·lecta) resplendeix, com cap altra, amb tota la glòria i la llum de la Pasqua del Senyor. Es proclama l’Evangeli de les benaurances del Regne. Són com un poema diví que canta els camins de la benaurança, que en el Regne consumat serà plena. Són benaurats els qui escullen aquests camins per viure. Però aquests camins comencen ja ara, en aquest món. No hi ha res més gran en la litúrgia d’avui que quan els fidels s’acosten a la taula eucarística cantant les benaurances (cf. antífona de comunió). Només en la comunió amb Crist podem transitar pels vuit camins de la felicitat. Una felicitat segons Déu, no segons el món. És expressió de la santedat que ja tenim en germen des del Baptisme, tal com testimonia sant Joan a la segona lectura: “Ara som fills de Déu però encara no s’ha manifestat com serem“. En la visió poètica i simbòlica de l’Apocalipsi es contempla la immensament infinita festa dels Tabernacles eterns, la festa de l’acompliment últim de les promeses, la joiosa “Panegyris“, la festa total. Participant en nombre de plenitud, 144.000, tots els marcats per l’Esperit que, juntament amb els àngels, els quatre vivents, l’univers, i els ancians, els oficiants de la litúrgia celestial i terrenal, clamen: “Sant, Sant, Sant“. Tots porten la túnica blanca del Baptisme, rentada en la Sang de l’Anyell. “Tothom qui té aquesta esperança en Ell es purifica“, proclama l’epístola. FESTA DE TOTS ELS SANTS I SANTES DE LA PRÒPIA FAMÍLIA RELIGIOSA Moltes famílies religioses, com a ressò de la Solemnitat de Tots Sants, celebren durant el mes de novembre la “Litúrgia de tots els sants de la pròpia família religiosa“. Aquesta celebració, malgrat la seva analogia amb la solemnitat de Tots Sants, no té el mateix objectiu. En la solemnitat de Tots Sants, l’Església contempla i celebra la glòria de la Jerusalem celestial, l’assemblea festiva, en el Prefaci, i universal vers la qual s’encamina l’Església peregrina. La festa dels sants propis de la família religiosa té un altre rerefons: recordar l’exemplaritat i demanar la intercessió dels millors fidels que van viure la mateixa vocació concreta dels reunits. Per això no seria expressiu fer servir en aquesta celebració els mateixos textos que el dia 1 de novembre; sobretot seria poc encertat fer servir el mateix Prefaci del dia de Tots Sants. Per a aquesta celebració es pot recórrer als “formularis del comú de sants i santes“, adaptant oportunament les expressions més concretes. Per exemple, en lloc de dir: “ens doneu una prova del vostre amor en la glorificació dels vostres sants“, dir “en la glorificació dels sants del nostre orde o congregació“, o, en lloc de: “protegiu-nos amb la intercessió dels vostres sants“, dir: “protegiu-nos amb la intercessió dels sants de la nostra família religiosa“. Pel que fa al Prefaci, s’adapta bé el II dels Sants. (Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.369) |
El Espíritu Santo, como amor de Dios derramado en nuestros corazones (Rm 5,5), santifica constantemente la Iglesia. La santidad inaccesible de Dios se ha comunicado por el Hijo y el Espíritu Santo a la Iglesia y al mundo. La gracia divina ha precedido, ha acompañado y ha transformado a los que llamamos santos y santas en la gloria. Hoy realmente es una fiesta eclesial: se alegran la Iglesia del cielo, primera lectura, y la que peregrina en este mundo por los caminos de la santidad revelados por el Hijo, es decir, por las bienaventuranzas del Reino, Evangelio. La Iglesia, glorificada y peregrina, se une en la liturgia de hoy para celebrar la santidad de Dios. El seno del Padre, comunicándose por el Espíritu Santo, entregado por el Hijo, es la fuente de toda santidad. Realmente debe meditarse profundamente el Prefacio propio para saborear y así poder transmitir el “sensus ecclesiae” de la solem- nidad de hoy. La solemnidad que celebra en un solo día “los méritos de todos los Santos” (cf. oración colecta) resplandece, como ninguna otra, con toda la gloria y la luz de la Pascua del Señor. Se proclama el Evangelio de las bienaventuranzas del Reino. Son como un poema divino que canta los caminos de la bienaventuranza, que en el Reino consumado será plena. Son bienaventurados los que eligen estos caminos para vivir. Pero estos caminos empiezan ya ahora, en este mundo. No hay nada más grande en la liturgia de hoy que cuando los fieles se acercan a la mesa eucarística cantando las bienaventuranzas (cf. antífona de comunión). Sólo en comunión con Cristo podemos transitar por los ocho caminos de la felicidad. Una felicidad según Dios, no según el mundo. Es expresión de la santidad que ya tenemos en germen desde el Bautismo, tal como testimonia san Juan en la segunda lectura: “Ahora somos hijos de Dios y aún no se ha manifestado lo que seremos“. En la visión poética y simbólica del Apocalipsis se contempla la inmensamente infinita fiesta de las Tiendas eternas, la fiesta del cumplimiento último de las promesas, la gozosa “Panegyris“, la fiesta total. Participando en número de plenitud, 144.000, todos los marcados por el Espíritu que, junto con los ángeles, los cuatro vivientes, el universo, y los ancianos, los oficiantes de la liturgia celestial y terrenal, claman: “Santo, Santo, Santo“. Todos llevan la túnica blanca del Bautismo, lavada en la Sangre del Cordero. “Todo el que tiene esta esperanza en Él se purifica a sí mismo“, proclama la segunda lectura. Fiesta de todos los santos y santas de la pròpia família religiosa Muchas familias religiosas, como eco de la Solemnidad de Todos los Santos, celebran durante el mes de noviembre la “Liturgia de todos los santos de la propia familia religiosa“. Esta celebración, a pesar de su analogía con la solemnidad de Todos los Santos, no tiene el mismo objetivo. En la solemnidad de Todos los Santos, la Iglesia contempla y celebra la gloria de la Jerusalén celestial, la asamblea festiva (Prefacio) y universal hacia la que se encamina la Iglesia peregrina. La fiesta de los santos propios de la familia religiosa tiene otro trasfondo: recordar la ejemplaridad y pedir la intercesión de los mejores fieles que vivieron la misma vocación concreta de los reunidos. Por eso no sería expresivo utilizar en esta celebración los mismos textos que el día 1 de noviembre; sobre todo sería poco acertado utilizar el mismo Prefacio del día de Todos los Santos. Para esta celebración se puede recurrir a los formularios del Común de Santos y Santas (Misal romano), adaptando oportunamente las expresiones más concretas. Por ejemplo, en lugar de decir: “nos das una prueba de tu amor en la glorificación de los Santos“, decir: “en la glorificación de los santos y santas de nuestra orden o congregación“, o en lugar de: “protégenos con la intercesión de tus Santos“, decir: “protégenos con la intercesión de los santos y santas de nuestra familia religiosa“. El Prefacio que mejor expresa el contenido de esta fiesta es el II de los Santos. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2020, Liturgia fovenda, p.405) |
