2020 – DIUMENGE XIII DE DURANT L’ANY
Diumenge de l’acceptació de la creu
L’Evangeli forma part encara del “discurs de la missió” i n’és la conclusió.
Qui no estigui disposat a prendre la creu -diu el Senyor- per seguir-lo a Ell, no arrisca res.
Prendre la creu és allò que acredita al deixeble de Jesús i el manifesta davant del món.
Déu ho ha donat tot en el Fill: és així com s’entén que pugui exigir al deixeble que renunciï a tot allò que li és propi i li dóna seguretat, la llar paterna.
Seguir Crist no és perdre la vida, ja que no la perd perquè sí, inútilment, sinó gastarla per la seva causa; és a dir, és retrobant-ho tot en Ell, en plenitud: “els que per causa meva l’hauran perduda, la retrobaran“.
No és possible seguir el Crist i no arriscar res.
Creure és comprometre’s. En aquest sentit, segons la Regla dels monjos, el cristià “no ha d’anteposar res a l’amor del Crist” (cf. RB 4,21).
I estimar més el Crist més que el pare i la mare no és exclusiu, ans al contrari: és estimar-los encara més en Crist.
Ell llenguatge hiperbòlic és evident!
En la segona part de l’Evangeli se’ns diu que acollir un profeta, un just, o a un d’aquests petits, és participar de la seva gràcia “no quedarà sense recompensa“.
Això ho ha de saber tant el qui acull com el qui és acollit.
Al món oriental, “un vas d’aigua fresca” és un bé incalculable.
Donar-lo no passa mai desapercebut als ulls de Déu.
Veiem doncs que la darrera paraula o advertència que Jesús adreça als qui envia en missió és la de la caritat.
Un exemple d’això es troba a la primera lectura: acollir el profeta Eliseu és acollir la gràcia de Déu i aquesta és sempre fecunda, “l’any que ve amanyagaràs un fill“.
A la segona lectura escoltem la “didascàlia” de sant Pau sobre el Baptisme: empeltats en la mort i en la Resurrecció de Crist.
No oblidem que aquest text es proclama en la Vetlla Pasqual.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.256s)
