2021 – Efemèrides setmana del 9 al 15/8/2021
|
9 LUNES SANTA TERESA BENEDICTA DE LA CRUZ, virgen y mártir Patrona de Europa Fiesta de santa Teresa Benedicta de la Cruz, “Edith Stein“, virgen de la Orden de las Carmelitas Descalzas y mártir, que, nacida y educada en la religión judía, después de haber enseñado filosofía durante algunos años entre grandes dificultades, recibió por el Bautismo la nueva vida en Cristo, prosiguiendo su itinerario bajo el carisma de Santa Teresa de Ávila hasta que, en tiempo de un régimen hostil a la dignidad del hombre y de la fe, fue encarcelada lejos de su patria, y en el campo de exterminio de Auschwitz, cercano a Cracovia, en Polonia, murió en la cámara de gas. Mujer de Israel, asume la dramática y contradictoria historia de Europa en el siglo XX. El tema esponsal está presente en las lecturas de la fiesta de santa Teresa Benedicta de la Cruz, “Edith Stein“. El Señor llevó “al desierto” del Carmelo a esta hija de Israel, y allí le habló “al corazón” y se desposó con ella “para siempre“, (primera lectura). Más todavía: la llevó al horror del desolado e inhumano “desierto” de Auschwitz, donde los hombres cometían crímenes horribles y con eso negaban a Dios. Allí experimentó el silencio de Dios y perseveró en la fe, participando así del abandono del Señor en la Cruz. Saboreó plenamente la “ciencia de la cruz“, título de su obra póstuma e inacabada. Desde aquel “valle de llàgrimes” salió al encuentro de Cristo con la luz de la fe y la lámpara de la oración flameante (Evangelio). El canto de su profesión “Veni, sponsa Christi” (verso aleluyático) resonó en el Reino, cuando el Señor recibió a la hija de Israel y del Nuevo Israel. 10 MARTES SAN LORENZO, diácono Durante la persecución de los cristianos bajo el emperador Valeriano I (258 dC), muchos presbíteros y obispos fueron condenados a muerte, mientras que los cristianos que pertenecían a la noblesa o al senado eran privados de sus bienes y enviados al exilio. El Papa Sixto II fue una de las primeras víctimas de esta persecución, siendo crucificado el 6 de agosto. Un relato citado por San Ambrosio dice que Lorenzo se encontró con Sixto en su camino hacia la crucifixión y le preguntó: “¿Dónde vas, querido padre, sin tu hijo? ¿Dónde vas, santo padre, sin tu diácono? Nunca has ido al altar del sacrificio sin tu servidor ¿y ahora deseas hacerlo sin mí?“. Sixto le respondió: “Dentro de tres días me seguiràs” (De officiis, 206). Así fue, ya que el día 10 de agosto fue puesto en una parrilla y quemado vivo en una hoguera. Aquellos años fueron temibles para los pastores de la Iglesia: en septiembre, san Cipriano de Cartago y otros sufrirían también el martirio, y en enero del año siguiente serían martirizados san Fructuoso de Tarragona y sus diáconos, Augurio y Eulogio. San León Magno, en una de sus más bellas homilías predica: “El Señor quiso exaltar hasta tal punto su nombre glorioso en todo el mundo que, desde Oriente hasta Occidente, en el resplendor vivísimo de la luz irradiada por los más grandes diáconos, la misma gloria que recibió Jerusalén por Esteban recayó también sobre Roma por los méritos de Lorenzo” (Homilía 85,4: PL 54, 486). El himno latino de Laudes pertenece al Canto II del Peristephanon de Prudencio. El amor es siempre fecundo. La muerte del Señor, como grano de trigo enterrado, dio la màxima fecundidad: nuestra salvación. “El que quiera servirme, que me siga, y donde esté yo, allí también estarà mi servidor; a quien me sirva, el Padre lo premiarà“: estas palabras del Evangelio se cantan en la antífona de entrada de la ordenación de los diáconos. Con eso se indica el significado essencial del ser diácono, que la santidad y el martirio de san Lorenzo expresan. San Lorenzo està donde està el Señor y el Padre lo ha honrado. Ser servidor, “diákonos” de Cristo es hacerse diácono de los hermanos, ya que ellos son su sacramento, y los pobres son vicarios de Cristo (Mt 25,40). Según cuenta san León Magno, cuando el juez les acusava de atesorar dinero, él presentó a los pobres que la Iglesia de Roma atendía y exclamó: “Estos son los tesoros de la Iglesia“. La expresión quizás es apócrifa, però teológicamente es significativa. La primera lectura y el Salmo expresan la fecundidad de la caridad de la Iglesia, su darse y entregarse. La diaconia de san Lorenzo quedó sellada con el martirio, con una muerte entregada a semejanza del Señor. Con el màrtir que hoy celebramos, asimilamos que donde està el Señor, allí donde se celebra y se profesa la fe en Él, están siempre sus servidores, “diákonoi“. El ejercicio de la caridad forma parte de la esencialidad de la Iglesia y es signo de su santidad. Esto se expresa litúrgicamente con el hecho que, al lado del obispo celebrante, siempre està el diácono, servidor de la asamblea, de la Palabra y del cáliz que contiene todo el amor de Cristo. 11 MIÉRCOLES SANTA CLARA, virgen El día 10 de agosto de 1253 moría en Asís, en el convento de san Damián, santa Clara: tenía sesenta años. Cuarenta años atrás había hecho profesión de vida evangélica después de haberse convertido, en plena juventud, escuchando la exhortación cuaresmal de san Francisco. El “Poverello” había predicado que, para obtener la plena libertad, hay que desprenderse de las riquezas y cosas materiales. El Domingo de Ramos de 1212, en la catedral de Asís, emocionada de amor, no pudo tomar la palma y el obispo fue donde ella y se la en- tregó. Aquella misma noche salió de la casa paterna camino de la Porciúncula, donde Francisco vivía paupérrimamente con los primeros compañeros. Ellos salieron a recibirla con antorchas y cantos de alegría. San Francisco recibió sus propósitos de vivir la pobreza y la tonsura, pero sólo después de muchas dificultades e incomprensiones, sobre todo por parte de su propia família, finalmente se estableció en la pequeña iglesia de San Damián. Allí fundó la primera comunidad de “Damas pobres“. Amaba la pobreza, ya que la identificaba con Jesús; a tal efecto, pidió al Papa el privilegio de la santa pobreza. Le escribió pidiendo la exención de la dote: “Le suplico que no me absuelva ni me libere de la obligación que tengo de ser pobre como Jesucristo“. Santa Clara es reflejo de san Francisco y su discípula más querida. 14 SÁBADO SAN MAXIMILIANO MARÍA KOLBE, presbítero y mártir San Maximiliano María, de nacionalidad polaca, se identificó por su caridad suprema a la pasión de Cristo, cuando canjeó su vida a favor de un padre de familia. Murió la noche de hoy en el temible campo de exterminio de Ausc- hwitz, en 1941. Participó así del misterio de la “sustitución vicaria” del Señor. Devotísimo a la Inmaculada Concepción de la Virgen y franciscano conventual fervoroso, vivió su vida consagrada con fecundas obras apostólicas, todas bajo el signo mariano. Junto a santa Teresa Benedicta de la Cruz, “Edith Stein, y tantos otros, representa el martirio, la ofrenda y el amor de la Iglesia durante el régimen totalitario del nazismo, que hizo estragos en toda Europa a mitad del siglo XX. San Juan Pablo II lo llamó “Mártir de la caridad” y con toda razón: “No hay amor más grande que el que a uno le lleva a dar la vida por sus amigos” (Jn 15,13). (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.361ss) |
9 DILLUNS SANTA TERESA BENETA DE LA CREU, verge i màrtir Patrona d’Europa Festa de Santa Teresa Beneta de la Creu, “Edith Stein“, verge de l’Orde de les Carmelites Descalces i màrtir, la qual, nascuda i educada en la religió jueva, després d’haver ensenyat filosofia durant alguns anys entre grans dificultats, va rebre pel Baptisme la nova vida en Crist, prosseguint el seu itinerari sota el carisma de Santa Teresa d’Àvila fins que, en temps d’un règim hostil a la dignitat de la persona humana i de la fe, va ser empresonada lluny de la seva pàtria i, al camp d’extermini d’Auschwitz, proper a Cracòvia, a Polònia, va morir a la cambra de gas. Dona d’Israel, assumeix la dramàtica i contradictòria història d’Europa al segle XX. El tema esponsal és present en les lectures de la festa de santa Teresa Beneta de la Creu, “Edith Stein“. El Senyor va portar “al desert” del Carmel aquesta filla d’Israel, i allí li va parlar “al cor” i es va desposar amb ella “per sempre” (primera lectura). Més encara: la va dur a l’horror del desolat i inhumà “desert” d’Auschwitz, on els homes cometien crims horribles i amb això negaven Déu. Allà va experimentar el silenci de Déu i perseverà en la fe, participant així de l’abandó del Senyor a la Creu. Va assaborir plenament la “ciència de la creu“, títol de la seva obra pòstuma i inacabada. Des d’aquella “vall de llàgrimes” va sortir a l’encontre de Crist amb la llum de la fe i la llàntia de l’oració flamejant (Evangeli). El cant de la seva professió “Veni, sponsa Christi” (vers al·leluiàtic) va ressonar al Regne, quan el Senyor va rebre-hi la filla d’Israel i del Nou Israel. 10 DIMARTS SANT LLORENÇ, diaca i màrtir Durant la persecució dels cristians sota l’emperador Valerià I (258 dC), molts preveres i bisbes foren condemnats a mort, mentre que els cristians que pertanyien a la noblesa o al senat eren privats dels seus béns i enviats a l’exili. El Papa Sixt II fou una de les primeres víctimes d’aquesta persecució, essent crucificat el 6 d’agost. Un relat citat per Sant Ambròs diu que Llorenç es trobà amb Sixt en el seu camí cap a la crucifixió i li preguntà: “On vas, estimat pare, sense el teu fill? On vas, sant pare, sense el teu diaca? Mai has anat a l’altar del sacrifici sense el teu servidor, i ara desitges fer-ho sense mi?“. Sixt li respongué: “D’aquí a tres dies em seguiràs” (De officiis, 206). Així fou, ja que el dia 10 d’agost fou posat en una graella i cremat viu en una foguera. Aquells anys foren temibles pels pastors de l’Església: al setembre, sant Cebrià de Cartago i d’altres patirien també el martiri, i al gener de l’any següent seria martiritzat sant Fructuós de Tarragona i els seus diaques, Auguri i Eulogi. Sant Lleó el Gran, en una de les seves més belles homilies predica: “El Senyor va voler exaltar fins a tal punt el seu nom gloriós en tot el món que, des d’Orient fins a Occident, en la resplendor vivíssima de la llum irradiada pels més grans diaques, la mateixa glòria que va rebre Jerusalem per Esteve va recaure també sobre Roma pels mèrits de Llorenç» (Homilia 85,4: PL 54, 486). L’himne llatí de Laudes pertany al Cant II del Peristephanon de Prudenci. L’amor és sempre fecund. La mort del Senyor, com gra de blat enterrat, va donar la màxima fecunditat: la nostra salvació. “Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus“: aquestes paraules de l’Evangeli es canten a l’antífona d’entrada de l’ordenació dels diaques. Amb això s’indica el significat essencial del ser diaca, que la santedat i el martiri de sant Llorenç expressen. Sant Llorenç està on està el Senyor, i el Pare l’ha honorat. Ser servidor, “diàkonos” de Crist és fer-se diaca dels germans, ja que ells són el seu sagrament, i els pobres són vicaris de Crist (Mt 25,40). Segons explica sant Lleó el Gran, quan el jutge els acusava d’atresorar diners, ell va presentar els pobres que l’Església de Roma atenia i va exclamar: “Aquests són els tresors de l’Església” . L’expressió potser és apòcrifa, però teològicament és significativa. La primera lectura i el Salm expressen la fecunditat de la caritat de l’Església, el seu donar-se i lliurar-se. La diaconia de sant Llorenç va quedar segellada amb el martiri, amb una mort lliurada a semblança del Senyor. Amb el màrtir que avui celebrem, assimilem que on hi ha el Senyor, allà on se celebra i es professa la fe en Ell, hi ha sempre els seus servidors, “diàkonoi“. L’exercici de la caritat forma part de l’essencialitat de l’Església i és signe de la seva santedat. Això s’expressa litúrgicament en el fet que, al costat del bisbe celebrant, sempre hi ha el diaca, servidor de l’assemblea, de la Paraula i del calze que conté tot l’amor de Crist. 11 DIMECRES SANTA CLARA, verge El dia 10 d’agost de l’any 1253 moria a Assís, al convent de sant Damià, santa Clara: tenia seixanta anys. En feia quaranta que havia fet professió de vida evangèlica després d’haver-se convertit, en la seva joventut, escoltant l’exhortació quaresmal de sant Francesc. El “Poverello” havia predicat que, per a obtenir la plena llibertat, cal deseixir-se de les riqueses i coses materials. El Diumenge de Rams de l’any 1212, a la catedral d’Assís, tota emocionada d’amor, no pogué prendre la palma i el bisbe anà on ella estava i la hi donà. Aquella mateixa nit sortí de la casa paterna camí de la Porciúncula, on sant Francesc vivia pobríssimament amb els primers companys. Ells la sortiren a rebre amb torxes i cants d’alegria. Sant Francesc rebé els seus propòsits de viure la pobresa i la tonsura, però només després de moltes dificultats i incomprensions, sobretot per part de la seva pròpia família, finalment s’establí a l’esglesiola de sant Damià. Allà fundà la primera comunitat de “Dames pobres“. Estimava la pobresa, ja que la identificava amb Jesús; a tal efecte, demanà al Papa el privilegi de la santa pobresa. Li escriví demanant l’exempció de la dot: “Li suplico que no m’absolgui ni m’alliberi de l’obligació que tinc de ser pobre com Jesucrist“. Santa Clara és reflex de sant Francesc i la seva deixebla més estimada. 14 DISSABTE SANT MAXIMILIÀ MARIA KOLBE, prevere i màrtir Sant Maximilià Maria, de nacionalitat polonesa, s’identificà per la seva caritat suprema a la Passió de Crist, quan bescanvià la seva vida a favor d’un pare de família. Morí la nit d’avui al temible camp d’extermini d’Auschwitz, l’any 1941. Participà així també del misteri de la “substitució vicària” del Senyor. Devotíssim a la Immaculada Concepció de la Mare de Déu i franciscà conventual fervorós, visqué la seva vida consagrada amb fecundes obres apostòliques, totes sota el signe marià. Juntament amb santa Teresa Beneta de la Creu, “Edith Stein” i tants d’altres, representa el martiri, l’ofrena i l’amor de l’Església durant el règim totalitari del nazisme, que féu estralls arreu d’Europa a meitat del segle XX. Sant Joan Pau II l’anomenà “Màrtir de la caritat” i amb tota raó: “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jo 15,13). Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.348ss)
|
