2020-DIUMENGE XXII DE DURANT L’ANY
Diumenge del primer anunci de la mort i Resurrecció del Senyor
La segona lectura és realment important avui.
La Litúrgia cristiana és la gran donació a l’Amor.
Aquest és el culte veritable: “Us demano que li oferiu tot el que sou“. Tot és tot, sense reserves.
És una Litúrgia que s’expressa alhora en la celebració i en la vida. Una ofrena d’amor.
La Litúrgia és una existència celebrada davant del món. Aquest és el culte de la Nova Aliança.
L’Evangeli d’avui és continuació del de Diumenge passat.
Després de la professió de fe de Pere, Jesús comença a anunciar que el seu camí és el de l’amor crucificat, que ell camina cap a l’oblació total i final de sí mateix que s’acomplirà a Jerusalem.
És com un primer “pregó pasqual“.
És important el verb “començà a deixar entendre“: Jesús manifesta la pedagogia, quasi la mistagògia, en relació als deixebles que havia cridat. Els hi ho diu en el moment oportú que ells ho poden comprendre.
L’horitzó últim, tanmateix és la certesa, la confiança, que Déu el Ressuscitarà, passiu de la divinitat, el tercer dia.
L’expressió “el tercer dia“, que després passà al Credo, està carregada de teologia. “El tercer dia“, el dia que ja pertany a Déu, aquest actuarà.
Des d’ara, els qui vulguin seguir-lo saben què els espera: ells també han de prendre la Creu. És l’únic camí de redempció.
Jesús ha redimit el món com ho fan els estimadors veritables: amb un gran amor i amb un gran dolor (primera lectura). El contrari és no pensar com Déu, “sinó com els homes“.
Aquesta mentalitat és el que expressa amb tant bon cor Pere, i que rep el reny temible de Jesús: “Fuig d’aquí, Satanàs!”
La temptació que sempre haurà de suportar l’Església, i en ella totes les existències cristianes, és abandonar o refusar la Creu. La qual romandrà sempre com un escàndol i un absurd (cf. 1C 1,23).
Jeremies, perseguit i incomprès, prefigura Crist en la seva passió (primera lectura).
I també Jesús, com Jeremies, essent seduït, “afalagat“, per l’amor del Pare, se sentirà incomprès i rebutjat: per què continuar parlant?
Tanmateix, el silenci li és insuportable a tot profeta: “un incendi” interior, l’amor del Pare, el mou a l’anunci.
Els Salm expressa els sentiments orants de l’Església, unida a Jesús. L’aigua de la vida és més que una bella metàfora poètica.
L’orant necessita imperiosament l’aigua de la vida: és allò que el fa viure, altrament moriria. L’aigua de la vida és l’amor de Déu que “val més que la vida“.
L’Església Esposa té set del Déu que li dóna la vida: “la meva ànima s’ha enamorat de vós“.
No oblidem que el Senyor, segons l’Evangeli de Joan, va morir recitant aquest salm: “Tinc set” “Tot jo tinc set de vós“.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.313)
