2020 – DIUMENGE XXX DE DURANT L’ANY : DOMINGO XXX DEL TIEMPO ORDINARIO

Domingo del mandamiento principal de la Ley

Evangelio de hoy brota de la disputa entre saduceos y fariseos: estos últimos, buenos intérpretes de la Torá buscan la opinión del Rabino sobre cuál es el mandamiento principal de la Ley.

Jesús les remite a algo que surge inmediatamente en su corazón, porque lo aprendió de niño, seguramente de labios de su madre: el “Shemá Israel”. Es la oración que cualquier israelita, aún hoy, recita tres veces al día.

Y hace el elogio grandioso: “Este mandamiento es el principal y primero”.

Del cual derivan y adquieren sentido todos los demás.

Sin embargo, inmediatamente añade: “El segundo es semejante a él: “Amarás a tu prójimo como a ti mismo”. “Semejante” “homónimo” indica “de una naturaleza idèntica”.

Si el primer mandamiento se refiere a la primera tabla de la Ley, el segundo se refiere a la segunda tabla de la Ley.

Un mandamiento está incluido en el otro recíprocamente.

Amar a Dios es amar al prójimo, y amando al prójimo demostramos que verdaderamente amamos a Dios.

Es una “diàstasis” “separación” lingüística, propia del lenguaje poético, no fenomenológica.

En la revelación final, según el IV Evangelio, Jesús elevará aún más el listón: habrá que amar al prójimo no únicamente como a sí mismo, sino como Él nos ha amado.

Toda la Escritura, la Ley y los Profetas encuentran este núcleo esencial.

El cristiano sabe que no puede amar a Dios “por ley”, sino por correspondencia.

Debe amar a Dios, porque antes Dios le ha amado “con todo el corazón, con toda el alma y con toda la mente”, dándole el Hijo unigénito.

Ser cristiano es una cuestión de amor.

El Salmo responsorial de hoy, el Salmo 17, es el único de todo el salterio que contiene la expresión: “Yo te amo, Señor; tú eres mi Fortaleza”.

Claramente tiene relación con el Evangelio.

En  la  lectura  del  Éxodo,  extraída  del Código de la alianza, el Antiguo Testamento muestra los sentimientos de misericordia del pueblo santo para con los inmigrantes, las viudas, los huérfanos y los pobres: con ninguno de ellos se debe practicar la usura.

Ni tomar a nadie en prenda “el manto”. El manto, para un oriental lo es todo: protección contra el sol, la noche, el frío y la lluvia.

El Señor ya lo predicó en el sermón de la montaña: “al que quiera pleitear contigo para quitarte la túnica déjale también el manto” (Mt 5,40).

Dejar a un pobre sin manto es dejarle morir.

San Pablo, escribiendo a la comunidad de Tesalónica, segunda lectura, da gracias a Dios Padre, porque han abandonado los ídolos “para servir al Dios vivo y verdadero”.

De nuevo, el “Shemá Israel” y su recuerdo constante, visto como salvaguarda firme de los creyentes.

(Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2020, Liturgia fovenda, p.399)

Diumenge  del manament  més  gran  de la Llei

L’Evangeli d’avui brolla de la disputa entre saduceus i fariseus: aquests últims, bons intèrprets de la Torà, busquen l’opinió del Rabí sobre quin és el manament més gran de la llei. Jesús els remet a quelcom que brolla immediat del seu cor, perquè ho va aprendre d’infant, segurament de llavis de la mare: el “Shemà Israel”.

És l’oració que qualsevol israelita, encara ara, recita tres vegades al dia.

I fa l’elogi grandiós: “Aquest és el manament més gran i el primer que tots”. Del qual en deriven i tenen sentit tots els altres.

Tanmateix, immediatament afegeix: “El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix”.

“Semblant” “hómona” indica “d’una naturalesa idèntica”.

Si el primer manament es refereix a la primera taula de la Llei, el segon es refereix a la segona taula de la Llei.

Un manament està inclòs en l’altre recíprocament.

Estimar Déu és estimar el proïsme, i estimar el proïsme es mostrar que veritablement estimem a Déu.

Es una “diàstasis” “separació” lingüística, pròpia del llenguatge poètic, no pas fenomenològica.

En la revelació final, segons el IV Evangeli, Jesús elevarà encara més el llistó: caldrà estimar el proïsme no únicament com a sí mateix, sinó com Ell ens ha estimat.

Tota l’Escriptura, la Llei i els Profetes, troben aquest nucli essencial.

El cristià sap que no pot estimar Déu “per llei”, sinó per correspondència.

Ha d’estimar Déu, perquè abans Déu l’ha estimat “amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament”, donant-li el Fill unigènit.

Ser cristià és una qüestió d’amor.

El Salm responsorial d’avui, el Salm 17, és l’únic de tot el salteri que conté l’expressió: “Us estimo, Senyor, vós n’enfortiu”.

Clarament té relació amb l’Evangeli.

En la lectura de l’Èxode, extreta del Codi de l’aliança, l’Antic Testament mostra els sentiments de misericòrdia del poble sant envers els immigrants, les vídues, els orfes i els pobres: amb cap d’ells no s’ha de practicar la usura.

Ni prendre a ningú el mantell com a penyora.

El mantell, per a un oriental ho és tot: protecció contra el sol, la nit, el fred i la pluja.

El Senyor ja ho va predicar al sermó de la muntanya: “Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell” (Mt 5,40).

Deixar un pobre sense mantell és deixar-lo morir.

Sant Pau, escrivint a la comunitat de Tessalònica, segona lectura, dóna gràcies a Déu Pare, perquè han abandonat els ídols “per adorar només el Deu viu i veritable”.

De nou, el “Shemà Israel” i el seu record constant, vist com a salvaguarda ferma dels creients.

(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.364)