2020 – L’amagat i Ignorat “CRIST DE LA PESTA” De LLEIDA
Historiador i periodista
Ja em perdonareu, però voldria començar aquest article fent memòria de la meva infantesa, recordant la padrina Montserrat de Castelldans quan s’enfadava amb mi per alguna trastada de les meves i aixecant la veu m’engegava un retret que em deixava gelat:“Jordi, fuig de la meva vista, que ets més dolent que la pesta bubònica”.
Aquell retret de ma padrina, suscitava en mi l’interrogant de què era allò de la pesta bubònica amb la que em comparava. El que si tenia clar que és tractava d’una cosa molt dolenta i que la comparança amb la meva malifeta, era per suposat una exageració de la padrina a la que un dia vaig gosar a preguntar-li què era la pesta bubònica?: “No ho vulguis sàpigue. Qui l’agafava, ja no se’n sortia i va morir molta gent..”.
En la seva humil lliçó d’història, la meva padrina va intentar explicar-me que el nostre món ha patit repetits episodis de crisis humanitàries provocades per sequeres, pestes negres o bubòniques i epidèmies com la darrera pandèmia de la grip de 1918, que podria assimilar-se al coronavirus d’aquest març de 2020. Qui m’ho havia de dir a mi que allò que m’havia descrit la padrina Montserrat i que semblava una historia tràgica d’un passat que no tornaria, ho hauria de viure i patir de ben a prop!.
Aquest dies de confinament a casa, pendent com gairebé tothom dels mitjans de comunicació, vaig veure per televisió les impressionants imatges del Papa caminant sol per un carrer desert de Roma, sota l’atenta mirada dels serveis de seguretat. Francesc amb el cap cot i portant a la ma unes flors, és dirigia vers dues esglésies Romanes, la de Santa Maria la Major, per pregar davant la icona bizantina de la Verge “Salus Populi Romani”, la patrona de Roma i a l’església de Sant Marcello al Corso, per fer el mateix als peus de Crist de la Pesta, nom que rep des de l’any 1552 quan segons la tradició va deslliurar la ciutat de l’epidèmia que assolava Itàlia.
El valent gest del Papa, m’ha fet venir a la memòria que també Lleida té el seu “Crist de la Pesta”, coetani gairebé amb el de Roma i en l’actualitat malauradament amagat i oblidat pels lleidatans. Cal recular en el temps fins el segle XVI, quan en la petita placeta on conflueixen els actuals carrers del Carme i Magdalena havia uns porxos anomenats d’en Massot, on l’any 1589 els veïns van col·locar una capelleta de fusta per acollir una imatge rèplica del Sant Crucifici de l’antiga església de la Magdalena, actualment venerat a la propera parròquia del Carme, en agraïment perquè després d’haver-lo tret en processó pels carrers del barri havia quedat lliure de l’epidèmia de pesta que patia aleshores la ciutat. Els veïns que s’hi havien encomanat, van batejar-lo amb el nom de “Crist de la Pesta” i tenien costum de il·luminar-lo dia i nit amb ciris i fer festa grossa en honor seu cada quart diumenge d’octubre. Tant venerat i popular va arribar a ser, que fins i tot el capellà i poeta Mn. Àngel Garriga Boixader (Vic 1866-Lleida 1929), va dedicar-li una bella poesia intitulada “El Crist dels Porxos”:
“Bon Jesús, aquí us esteu,
com tancat dintre un armari:
jo us hi veig clavat en Creu,
com si estéssiu al Calvari.
Pels vostres peus va passant
un riu de gent cada dia,
com els jueus, renegant
i doblant-vos l’agonia.
Oh, Vós, que en Creu sou posat
per fer-nos una abraçada,
doneu vista al pobre ingrat,
com la dàreu al soldat
que us ferí amb la llançada!”.
Durant la Guerra Civil la capelleta de fusta i el Crist van ser destrossats i l’antic edifici sostingut pels Porxos d’en Massot, va sofrir danys irreparables. L’any 1942 just al començament de la postguerra, s’aixecà un nou immoble -l’actual n. 25 del carrer del Carme – i el seu promotor va creure oportú recuperar la capelleta per col·locar-hi de nou en la seva façana el desaparegut Crist de la Pesta. Per axó encomanà a l’escultor Ramon Aguiló (Bellpuig 1905 – Lleida 1981) un Crucificat que l’artista esculpí en pedra artificial i que lluí a l’alçada del primer pis durant 73 anys fins el desembre de l’any 2015, quan unes inoportunes i innecessàries mampares col·locades pels responsables de Dentix, el nou establiment que a partir d’aleshores ocupa els baixos de l’immoble, el van fer fonedís als ulls dels lleidatans i transeünts.
El Crist, que havia resistit impertèrrit durant 431 anys a revolucions, canvis de règims polítics i guerres, llevat del parèntesi de la Guerra Civil, sucumbí finalment a la incomprensible i vergonyant actuació que fa cinc anys l’esborrà sense cap impediment de la geografia urbana i del nostre patrimoni cultural i religiós, deixant de ser alhora punt de referència d’un passatge de la nostra història que calia preservar. Curiosament la pandèmia que estem patint, semblant a la que van sofrir els lleidatans el 1589, me l’ha fet recordar i he pensat que seria oportú fer memòria d’aquest Crist de la Pesta de Lleida amb tantes semblances amb el de Roma, on el papa Francesc sí ha pogut anar a dipositar-hi unes flors i a pregar, a diferència de Lleida on no podem ni veure’l per què ens l’han tapat. Amb la que ens està caient, potser estaria bé que tinguessin el detall de destapar-lo retirant la manpara, i deixar-lo com estava, rescatant-lo així del confinament i de la invisibilitat a la que ha estat injustament condemnat.
Seria un gest escaient, no us sembla?
