2020 – OCTAVA DE NADAL :: OCTAVA DE LA NAVIDAD DEL SEÑOR
|
SANTA MARIA, MARE DE DÉU L’Església dedica avui a Maria el títol més gran: “Mare de Déu” “Theotokos“. El títol mariològic per excel·lència és una professió de fe cristològica. El qui ens ha nascut és “vere Deus i vere homo“ i Maria és veritablement la Mare de Déu, “més gloriosa que els querubins i incomparablement més venerable que els serafins” segons l’himne “Agyos estin“. La solemnitat mariana d’avui és la més antiga que l’Església d’Occident dedica a la Benaurada Verge Maria. És com si l’Església no pogués marxar del bressol del Senyor, sense saludar aquella que ens va donar el Verb diví. Baldament l’inici de l’any civil no té cap significat litúrgic, cal tenir-ho en compte pastoralment. A la primera lectura, trobem la benedicció sacerdotal que Israel utilitzava en la seva festa de l’any nou. Benedicció que els sacerdots impartien al poble d’Israel i que després sant Francesc emprà tot sovint. El Salm responsorial és la súplica i el desig del poble a una sola veu: “Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi“. Per Nadal, Déu ens ha fet veure la claror de la seva mirada, que descobrim en la de l’Infant Jesús i, per això, tots els pobles han de lloar el Senyor. En la segona lectura, sant Pau proclama que la revelació del Déu vivent no és mitològica sinó que es realitza en la història. El Fill de Déu nasqué d’una dona, Maria, i, essent així, vivim en la plenitud del temps, en la condició de la llibertat dels fills i filles de Déu, en la participació del mateix Esperit que ens fa cridar “Abbà Pare“: “si som fills, també som hereus“. El naixement de Jesús en la història és el nostre naixement en la vida de Déu. És l’admirable intercanvi: Déu s’ha fet home, perquè nosaltres esdevinguéssim fills i filles de Déu. A l’Evangeli de Lluc, Jesús és circumcidat, el primer vessament de la seva sang, al vuitè dia d’haver nascut, ja que va néixer sota la Llei i forma part de la primera Aliança. El seu pare i la seva mare imposen el nom a l’infant: es dirà Jesús, com els havia estat indicat. És un nom “teòfor” que significa “ell porta la salvació de Déu” (Mt 1,21). Maria és la primera memòria de l’Església: ella és qui conserva totes aquestes paraules-esdeveniments, “dabar“, dins el seu cor i les medita. Les pensa en la seva pregària -una i altra vegada- per a descobrir-ne els significats, “rumiatio“. El cor de Maria és el primer “arxiu” i està cridada a ser la primera arxivera de l’Església. Del seu cor en brollarà l’Evangeli de la gràcia. El cor de Maria és el cor de l’Església que aquests dies medita, contempla, adora i gosa interpretar, fer “hermenèutica“, el significat del Nadal de Jesús per a la humanitat sencera, per a cadascú de nosaltres. Així ho farà al llarg de tot l’Any de gràcia, que és l’”Any Litúrgic“ (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.75s) |
SANTA MARÍA, MADRE DE DIOS La Iglesia dedica hoy a María el título más grande: “Madre de Dios” “Theotokos“. El título mariológico por excelencia es una profesión de fe cristológica. Aquel que nos ha nacido es “vere Deus y vere homo” y María es verdaderamente la Madre de Dios, “más gloriosa que los querubines e incomparablemente más venerable que los serafines” según el himno Agyos estin. La solemnidad mariana de hoy es la más antigua que la Iglesia de occidente dedica a la Bienaventurada Virgen María. Es como si la Iglesia no pudiera irse de la cuna del Señor sin saludar a aquélla que nos dio el Verbo divino. A pesar de que el inicio del año civil no tiene ningún significado litúrgico hay que tenerlo en cuenta pastoralmente. En la primera lectura, encontramos la bendición sacerdotal que Israel utilizaba en su fiesta del año nuevo. Bendición que los sacerdotes impartían al pueblo de Israel y que luego san Francisco utilizó a menudo. El Salmo responsorial es la súplica y el deseo del pueblo a una sola voz: “Que Dios tenga piedad y nos bendiga“. En Navidad, Dios nos ha hecho ver la claridad de su mirada, que descubrimos en la del Niño Jesús y, por ello, todos los pueblos han de alabar al Señor. En la segunda lectura, San Pablo proclama que la revelación del Dios viviente no es mitológica, sino que se realiza en la historia. El Hijo de Dios nació de una mujer, María, y, siendo así, vivimos en la plenitud de los tiempos, en la condición de la libertad de los hijos e hijas de Dios, en la participación del mismo Espíritu que nos hace clamar “¡“Abba”, Padre!“: “si eres hijo, eres también heredero“. El nacimiento de Jesús en la historia es nuestro nacimiento en la vida de Dios. Es el admirable intercambio: Dios se ha hecho hombre, para que nosotros fuéramos hijos de Dios. En el Evangelio de Lucas, Jesús es circuncidado, el primer derramamiento de su sangre, al octavo día de haber nacido, ya que nació bajo la Ley y forma parte de la primera Alianza. Su padre y su madre imponen el nombre al niño: se llamará Jesús, como les había sido indicado. Es un nombre “teóforo” que significa “Él lleva la salvación de Dios” (Mt 1,21). María es la primera memoria de la Iglesia: ella es quien conserva todas estas palabras-eventos, “dabar” en su corazón y las medita. Las reflexiona en su oración -una y otra vez- para descubrir sus signi- ficados, “rumiatio“. El corazón de María es el primer “archivo” y está llamada a ser la primera archivera de la Iglesia. De su corazón brotará el Evangelio de la gracia. El corazón de María es el corazón de la Iglesia que estos días medita, contempla, adora y se atreve a interpretar, hacer “hermenèutica” del significado de la Navidad de Jesús para la humanidad entera, para cada uno de nosotros. Así lo hará a lo largo de todo el Año de gracia, que es el “Año Litúrgico“. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.75s) |
