2020 – OCTAVA DE PASQUA: DIUMENGE II DE PASQUA
o de la Divina Misericòrdia
Jesús es manifesta de manera gloriosa “vuit dies després” i porta del seu retorn de la Creu, de la mort i dels inferns, la pau.
També lliura als deixebles (exhalant sobre ells) l’Esperit Sant i els capacita per al perdó dels pecats.
La comunitat apostòlica serà sempre pneumatòfora (portadora del Pneuma diví), per això podrà perdonar els pecats.
El dubte de Tomàs, la seva falta de fe, és motiu perquè el Senyor proclami l’última benaurança, la més nostra, la dels qui sense veure, hem cregut en ell: “Feliços els qui creuran sense haver vist“.
També la professió de fe de Tomàs en la divinitat de Jesús és dels punts culminants del IV Evangeli: Jesús, Crucificat i Ressuscitat, és Déu “Senyor meu i Déu meu!“.
Tomàs, per la seva falta de fe s’havia allunyat de la comunitat: el que manté la comunitat de fe és l’Eucaristia celebrada cada vuit dies.
Tal com canta el Salm: “Enaltiu el Senyor: Que n’és de bo, perdura eternament el seu amor“.
Aquest Diumenge s’anomenava en els llibres litúrgics antics Dominica in albis, ja que els neòfits es desvestien de la túnica blanca, la qual se’ls havia imposat la nit de Pasqua, com a signe que havien estat revestits de Crist en el Baptisme.
L’oració col·lecta és de les més belles del Missal; es demana que tots comprenguin millor “quin Baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat (lit: ens ha fet renéixer) i quina sang ens ha redimit“.
S’esmenten així els tres sagraments de la Iniciació cristiana.
L’antífona d’entrada obeeix a aquesta mateixa litúrgia baptismal: “Com infants nascuts avui“.
CONTINUACIÓ DE LA CINQUANTENA PASQUAL
Passada l’octava de Pasqua continua el gran Diumenge de la cinquantena pasqual, que s’ha de diferenciar de tots els altres cicles pel seu caràcter extraordinari i pel conjunt dels seus signes festius.
Els cinquanta dies s’han de celebrar i s’han de viure (també pel que fa als signes litúrgics) com un únic Diumenge prolongat.
Aquest gran Diumenge constitueix una invitació a intensificar la vivència de l’originalitat radical del cristianisme com a Evangeli o bona notícia festiva de la Resurrecció que esperem i assaborim anticipadament aquests dies.
Per a significar la novetat de la vida cristiana, durant aquests dies, a la Missa, se suprimeixen les lectures de l’Antic Testament, que només són figura i profecia d’allò que Crist, amb la seva Rresurrecció, ja ha realitzat.
Els cinquanta dies de Pasqua constitueixen, per tant, una única festa que celebra la presència de l’Esperit que ressuscità el Senyor i que també ens ressuscitarà a nosaltres; l’ultima setmana –entre l’Ascensió i Pentecosta– es distingeix una mica i intensifica les al·lusions a l’Esperit Sant, però és molt lluny de constituir un cicle diferent (un temps de l’Ascensió com es deia abans); la presència de l’Esperit Sant és pròpia de tota la Cinquantena, no únicament de les seves darreres fèries.
