2020 – SANTS PERE i PAU, APÒSTOLS
Totes les Esglésies celebren unànimement la solemnitat del martiri dels Apòstols Pere i Pau. La festa dels Apòstols procedeix de l’Església encara indivisa i ha de celebrar-se amb un gran sentit ecumènic.
Aquesta festa és doncs antiga i universal, no només a Roma, sinó a tot el món cristià.
Certament, l’Església va celebrar aquesta festa abans que el Nadal del Senyor.
Realment és un tresor teològic i litúrgic en tots els ritus.
La litúrgia dels Apòstols es revela festiva i, al mateix temps, es revesteix d’una certa gravetat i ponderació.
Celebrem el fonament apostòlic de la fe cristiana. Sobre aquesta fe el Senyor edifica la seva Església.
El Prefaci és bell i dens i revela el “sensus theologicus” de la festa.
En el ritus bizantí precedeix a la solemnitat “el dejuni dels Apòstols“.
El Papa Lleó, l’any 461, explicava que aquest dejuni és el que els Apòstols van fer, segons la tradició de les esglésies, perquè l’Esperit Sant els assistís abans de començar la missió universal.
Els textos eucològics i les lectures proposades venen de la més antiga tradició litúrgica.
Lects. bíbliques: Missa de la vigília: Fets 3, 1-10; Sal 18, 2-3. 4-5; Ga 1, 11-20; Jo 21, 15-19
La triple negació de Pere es cancel·la amb una triple resposta, humil i fervorosa d’amor per part de Pere a l’Evangeli.
Del seu acte d’amor brolla el ministeri: “Pastura els meus anyells“.
Un amor humiliat i feble.
El ministeri es fonamenta sempre en un acte d’amor a Crist.
Sant Agustí fa observar que pasturar les ovelles del poble sant de Déu vol dir patir amb elles i que la invitació “Segueix-me” implica: fins a la mort en creu, “Jesús li deia això per indicar com seria la mort amb què Pere havia de donar glòria a Déu“.
En la primera lectura, sant Pere anuncia la Paraula i acompleix els signes que manifesten la presència del Regne de Déu, com el Senyor.
Això mateix farà Pau a Iconi (Fets 14, 8-18).
En la segona lectura, de la carta als cristians de Galàcia, Pau explica com, després de la seva conversió, puja a Jerusalem per conèixer Quefes.
La trobada i l’abraçada de Pau i Pere es reflecteixen en la “Icona dels Apòstols” d’orient. Representa l’abraçada i la comunió de l’Església procedent de la gentilitat i d’aquella que procedeix d’Israel.
En ells, en la seva vida i en el seu martiri, l’Església reconeix els garants de la fe.
El Salm s’aplica a la predicació dels apòstols: “La seva crida s’escampa a tota la terra“.
Lects. bíbliques: Missa del dia: Fets 12, 1-11; Sal 33, 2-3. 4-5. 6-7. 8-9; 2Tm 4, 6-8. 17-18; Mt 16, 13-19
En un moment crític del ministeri de Jesús, pròpiament fora del territori palestinenc, a Cesarea de Felip, el Senyor escolta la professió de fe de Pere.
Sobre la seva fe i la dels deixebles, el Senyor pot edificar la seva Església donant-li, pel ministeri dels Apòstols, els mitjans de salvació.
Des d’ara ja pot anar a Jerusalem, a la Creu.
El nom de Simó, el primer Apòstol, és canviat pel nom de Pere “Kefas“, que significa “roca” i és gratificat per la benaurança de la revelació: “Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs“.
És la roca de la fe apostòlica, el primat de Pere, en el sentit eclesiològic més profund i essencial.
El Senyor necessita de la nostra fe per edificar l’Església.
La comunitat, com escoltem a la primera lectura, haurà de pregar per ell “sense parar“.
Pere serà alliberat de la nit de la presó i haurà d’anar a trobar els germans i germanes per confirmar la seva fe. Advertiu que els verbs de la “teofania” són importants “Aixeca’t!; cenyeix-te; posa’t les sandàlies; pren el mantell i segueix-me” perquè indiquen la futura sort de Pere i el seu martiri, com li fou dit (Jo 21,18ss).
Ara sap que ell ha de continuar el camí del seguiment fins al final.
La segona lectura està dedicada al testament espiritual de Pau.
Tota la seva vida queda continguda en el que escriu: és com la síntesi gloriosa i humil de la vida del servent del Senyor.
Ha estat una vida donada “oferta com una libació vessada sobre l’altar“: el bell combat de la pau i de l’Evangeli ha acabat, la cursa ha arribat a la meta, i ell ha conservat el do més gran, la seva fe.
L’Apòstol acaba la carta amb una “doxologia” que, en certa manera, és la seva última paraula a l’Església, a nosaltres.
És la victòria sobre la mort, és la vida de la fe que sospira per la Vida divina.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.257s)
