2020 – TEMPS DE DURANT L’ANY
El Temps de durant l’any no és de cap manera un temps feble o menys intens en relació als temps que el llenguatge litúrgic actual diu “forts”dvent, Quaresma i Pasqua.
Que no sigui un temps fort, segons la terminologia en ús, no vol dir que sigui un temps feble, o de menor intensitat.
Els temps forts no debiliten aquest període de l’any litúrgic.
Al contrari el Temps de durant l’any esdevé un temps intensíssim de la vida cristiana.
En aquest temps no se celebra cap misteri particular de Crist, cada Diumenge se celebra la seva gloriosa Resurrecció, escoltant la Paraula i repetint la Fracció del pa, d’aquesta manera anem contemplant el Misteri de Crist i configurant la vida cristiana.
La successió del primer dia de la setmana, el Diumenge, “Dia del Senyor“, constitueix allò més determinant i substancial en el culte cristià.
El cicle setmanal és previ al cicle temporal i, indubtablement, és de tradició apostòlica: pertany al que l’Església ha rebut del seu Senyor i que ha celebrat sempre i per tot arreu “semper et ubique“.
La importància d’aquest període de l’any per al creixement de la vida espiritual cristiana pot constatar-se en el fet que aquest temps abasta la part més extensa de l’Any litúrgic.
Els Diumenges del Temps de durant l’any són motiu per aprofundir en la litúrgia de l’Església.
La comunitat eclesial ha de saber realment el que fa quan celebra els Sants Misteris.
Sap que es reuneix en obediència a la Paraula del Senyor i que cada Eucaristia és una manifestació del Senyor de la glòria, i humilment acull la seva presència.
Sap també que és presidida per qui -pel ministeri de l’orde sacerdotal- s’ha identificat amb Crist Cap, de manera que pot saludar l’assemblea com el Senyor Ressuscitat; i, com a la Sinagoga de Natzaret, sap que tots els ulls estan posats en el Senyor que proclama la Paraula.
Obrim el “Llibre de la vida” i escoltem les paraules del Senyor.
Les escoltem com paraules referides a nosaltres, com relats oberts que ens inclouen.
El cristià coneix, estima i viu tant la Paraula del Senyor que ell mateix ha de formar part del paisatge i del paratge de l’Evangeli.
No és sense motiu que ens posem drets per escoltar l’Evangeli i cantar l’”al·leluia“: significa que allò que anem a escoltar és la Paraula del Senyor Vivent.
Sant Gregori ensenya: “La Paraula de Déu és glorificada quan és predicada i orada, i sobretot quan és viscuda i germina en el cor“.
El do inestimable de la Paraula divina, les riqueses inesgotables que amaga, la necessitat que en té la persona humana com a llum del seu camí existencial i aliment de la vida espiritual, la dificultat de la seva intel·ligència limitada davant de la saviesa infinita que parla en aquestes pàgines… fan necessari l’esforç sincer i l’afany generós en l’estudi i en la meditació de les mateixes.
L’experiència del predicador és gratificant si la seva predicació no busca el protagonisme, si realment adquireix el to del Bon Pastor que ensenya pacientment els misteris del Regne, conscient de la limitació de la seva paraula i de la peremptòria necessitat del do de Déu (l’únic que pot fer germinar la Paraula que predica).
L’Esperit bufa sempre quan es proclama l’Escriptura, i permet que les paraules de la predicació siguin vives.
També per l’Esperit, els significats de l’Escriptura adquireixin un relleu infinit, sempre nou, com un horitzó vastíssim de muntanyes, obert totalment.
Això indica fins a quin punt els lectors han d’exercir el ministeri amb unció i preparació!
Fins a quin punt la predicació ha de ser preparada i ha de néixer de l’oració ardent i de la contemplació de la Paraula!
La Litúrgia de la Paraula ha de ser realitzada amb el màxim respecte.
Durant aquesta litúrgia res ha de distreure.
Només hi ha el cant joiós del Salm i l’atenció pura.
Hem de romandre als peus de Jesús, escoltant-lo com Maria, i sabent que les paraules que rebem són la nostra vida i per a la vida.
Pastoralment, cal ser molt sobris i mesurats en la celebració de les jornades eclesials “Domund, Octavari de pregària per la unitat”, etc.) que mai han de desplaçar la litúrgia dominical.
Si s’incideix massa en elles poden aparèixer com a calcomanies sobreposades sobre els Diumenges.
Les referències a aquestes jornades eclesials troben el seu lloc en l’homilia, en la monició inicial i, com a lloc propi, en l’Oració dels fidels.
Presentació del Leccionari dominical (cicle A)
El cicle de les lectures dominicals des del punt de vista de la teologia litúrgica sempre s’inicia en la nit de la Pasqua, amb l’Evangeli de la Resurrecció; tots els altres evangelis tenen sentit “després i a partir” de la Resurrecció.
Estan escrits per a transmetre la fe pasqual de la primera comunitat.
Amb encert, la distribució de les lectures bíbliques dominicals (urgida pel Concili Vaticà II) ideà el Leccionari actual, distribuït en tres cicles.
En cada cicle es llegeix, com se sap, una de les tradicions evangèliques de la Sinopsi.
Aquest any (Cicle A) està en ús l’evangeli de Mateu, que es llegeix, almenys idealment, de manera continuada i seleccionada durant els Diumenges del Temps de durant l’any o Temps ordinari.
És l’Evangeli anomenat eclesiàstic perquè estava secularment en ús en la litúrgia romana (abans de la Reforma, pròpiament i habitual només es llegia aquest Evangeli).
A despit de totes les qüestions vinculades amb l’origen i la formació de la Sinopsi, mai del tot resoltes, no hi ha raons per dubtar del testimoni de Pau que dóna notícia d’un Evangeli de Mateu escrit en hebreu, no conservat i que serveix de material a la redacció última de Mateu tal i com la coneixem, i als altres dos evangelis de Marc i Lluc.
Els textos evangèlics, que constitueixen el centre de la celebració (punctum saliens) del Temps de durant l’any, esdevenen una didascàlia i una contemplació del Senyor Ressuscitat en cada celebració dominical.
Recordem que cada Diumenge celebrem sempre la Resurrecció del Senyor i des de la proclamació del Crist vivent contemplem i escoltem la seva Paraula, que és sempre la Paraula del Kýrios de la glòria, en un contínuum de tota la vida.
Per aquest motiu, sempre es canta l’”al·leluia” pasqual abans d’escoltar l’Evangeli i rodegem de signes, lluminàries, l’estar dempeus, la signació, l’encens, la processó amb l’Evangeliari, la seva proclamació.
Mateu és un Evangeli grandiós, ben travat i ordenat.
És obra d’un gran teòleg (hebreu) i s’adreça, sense dubte, a cristians israelites: persones que coneixien l’Escriptura.
Per això és freqüent i molt propi de Mateu el que s’anomena “paraules d’acompliment».
La vida i les paraules (també la mort i la resurrecció) del Senyor obeeixen al designi de Déu, anunciat a manera de profecia dins la teologia de la història de l’Antic Testament.
Mateu cita habitualment (però no sempre) la versió venerable dels LXX, l’única acceptada com a inspirada per la comunitat- ekklesía dels primeríssims dies.
Es cita l’Escriptura almenys cent trenta vegades. Entre diverses inclusions, n’hi ha una de dominant i que pren la globalitat del text evangèlic: Jesús que ve el món com l’Emmanuel “Déu-amb-nosaltres” és al final el Senyor de la glòria.
Ell, enviant a la missió la comunitat apostòlica, sobre la qual ha fonamentat la seva Església, la convocació salvadora i escatològica del Nou Israel, és Aquell que “serà-amb-nosaltres” fins a la fi del món.
El títol cristològic més comú és el de Kýrios, també amb el títol de “Fill de l’home” (amb la complexitat exegètica que implica aquest títol).
Sota la paraula Kýrios hi ha el nom de la divinitat: és el “Dominus“, i implica la professió de fe en la filiació divina del Crist. El Messies, l’Ungit, només pot ser el Fill de Déu.
En el fons, s’identifica la proclamació del Regne de Déu en ell mateix.
Ell és el Regne i, per això, la comunitat pot passar immediatament del Crist que predica, al Crist predicat com Evangeli de salvació.
Ell, el Senyor, ho omple tot: el passat, anunciat en les profecies i assenyalat pel darrer i el més gran dels profetes, Joan el Baptista; el present de la comunitat-Església; i el futur.
Ell retornarà en la glòria del seu Regne.
En aquest espai s’obre el temps de la missió apostòlica, com a portadors de l’Esperit que ha estat donat.
El II Diumenge de durant l’any es llegeix encara un fragment de Sant Joan: l’evangelista dóna testimoni del Messies sobre el qual s’ha vist davallar l’Esperit Sant.
En els 3 cicles (A, B, C) aquest Diumenge és encara ressò del Baptisme del Senyor.
La lectura continuada de Mateu comença pròpiament el III Diumenge de durant l’any, quan el Senyor es presenta venint de Galilea, proclamant el Regne i cridant els primers deixebles.
Dissortadament, el IV Diumenge de durant l’any, ocupat enguany per la Festa de la Presentació del Senyor, no escoltarem la proclamació del Sermó de les Benaurances, que inicia el cèlebre i preciós “Sermó de la Muntanya” en el qual Jesús, talment nou Moisès i en un nou Sinaí, proclama la Nova Aliança.
El V Diumenge de durant l’any, el Senyor defineix la comunitat dels deixebles com a llum i sal de la terra, i el Diumenge VI ve a portar a la plenitud la Llei tot manifestant la seva autoritat, “però jo us dic“.
El VII Diumenge tracta sobre l’amor als enemics per imitar la voluntat del Pare del cel, que “fa sortir el sol i fa ploure sobre justos i injustos“.
Aquest any, com es pot percebre i ja hem dit, escoltarem només d’una manera molt fragmentada el Sermó de la Muntanya.
Totes les perícopes estan il·luminades per fragments escollits de l’Antic Testament que preparen i ajuden a interpretar els textos evangèlics.
Aquests també troben el seu ressò en forma orant, ja sigui de súplica o de lloança, en els Salms responsorials.
En la segona lectura, escoltem de manera continuada la primera carta als cristians de Corint: cal observar que en el V i VI Diumenges de durant l’any, escoltarem allò que els exegetes anomenen “el discurs de la Creu“, mentre que el VII Diumenge, la doctrina de l’Apòstol recau sobre el nou temple de Déu que és l’Església.
Durant aquests Diumenges abans de la Quaresma, nosaltres també pugem a la muntanya on el Senyor ensenya i ens atansem a Ell, el verb “atansar” és molt important en la teologia redaccional de Mateu, per escoltar els ensenyaments del Regne.
Resumint, en la distribució de les lectures de Mateu, s’ha accentuat sobretot l’aspecte didascàlic, deixant per als altres cicles (B i C) els fets que acompanyen i realitzen la predicació del Regne.
Hom sap que aquest Evangeli es distingeix per grans blocs d’ensenyament (discursos o sermons).
Mateu és una obra ben estructurada, una presentació solemne del Senyor.
Ell és el Messies que inaugura amb la seva persona el Regne i el Kýrios pels creients del nou Israel.
Ell és el Fill de Déu des del si de Maria i el Déu amb nosaltres (1,23).
Es manifesta també com el Fill de David, salvador del poble d’Israel, i acompliment de la història santa que comença amb Abraham (1,1).
És també el Fill de l’Home que, segons la profecia de Daniel, és l’home que ve del cel, enviat per Déu.
Ell és l’Ungit, “Messies” del Pare en l’Esperit al Jordà, confirmat com a tal en la Transfiguració i manifestat com a Senyor gloriós del cel i de la terra en la seva Resurrecció.
Abans, però, assumeix el pecat del món en la seva creu, on mor abandonat i confiant en el Pare.
Així crea “la seva Església” (16,18) en la qual els creients hauran de viure una justícia nova que va més enllà de la Llei i es manifesta en la misericòrdia.
Els deixebles rebran el Manament d’anunciar l’Evangeli a tots els pobles i de lluitar contra tota forma de mal, contra tota forma alienadora de la humanitat.
Crist, a l’Evangeli de Mateu, omple el passat, tota la profecia d’Israel, el present, estarà enmig d’ells quan es reuneixin per celebrar en el seu nom, i el futur, vindrà en la glòria del seu Regne.
El temps de durant l’any comprèn 34 setmanes i es divideix en dues etapes: una abans del Cicle Pasqual, i la segona després de conclòs aquest. En aquest any 2020 la primera etapa va des del 13 de gener fins al 25 de febrer i comprèn 7 setmanes (des de la I fins a la VII); la segona etapa va des del 1 de juny fins el 28 de novembre (des de la setmana IX fins a la XXXIV).
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.83s)