2021 – DIUMENGE DARRER DE DURANT L’ANY i efemèrides de la setmana del 22 al 8/11/2021
NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN
Avui, Diumenge 34 del Temps de durant l’any i Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, finalitza l’Any litúrgic en el cicle B.
Es reprèn, amb continuïtat i de manera progressiva, el Diumenge vinent, primer d’Advent, en el cicle C.
Cada Diumenge, el dia “senyorial“, celebrem, fins que Ell torni, la reialesa de Jesucrist, manifestada en la seva Resurrecció.
És per causa i a partir de la Resurrecció que celebrem la glòria del Senyor, glòria que posseeix amb el Pare i l’Esperit, Trinitat consubstancial i indivisible.
La Resurrecció de Crist el manifesta com a Rei de tot l’univers, “Alfa i Omega” dels temps, clau i fonament de l’univers, redemptor nostre i Espòs de l’Església.
Tota la Litúrgia de l’Església celebra la reialesa de Crist aquest Diumenge, tant en les Hores santes com en la “sinaxis” eucarística.
L’Església, amb la seva Litúrgia, també amb la seva vida, teologal i apostòlica, manifesta al món la reialesa de Crist.
El Senyor, indefens i inerme davant Pilat, proclama la seva reialesa: “Teniu raó: jo sóc rei“.
Ell mateix, immediatament, aclareix que és Rei com a “testimoni de la Veritat“.
La paradoxa no pot ser més forta: algú lliurat a la mercè de Pilat, que podia disposar de la seva vida i de la seva mort, proclama la seva reialesa.
I aquesta no té parangó amb cap reialesa d’aquest món ja que el seu regne no és d’aquí ni com els d’aquí.
És la reialesa de l’amor, com ens diu el Prefaci, no una reialesa fonamentada en el poder d’allò bèl·lic, econòmic o ideològic.
Està fonamentada en la Veritat de Déu, que és amor (1Jo 4,8).
Jesús, fins l’hora de la seva Passió, no proclama la seva reialesa.
Però ara ja no importen els malentesos que va voler evitar (Jo 6,15): sap que Pilat no la comprendrà i que els jueus la rebutjaran.
La “veritat” que ve a testimoniar és Déu Trinitat: la del Pare que ha lliurat el Fill en l’amor de l’Esperit Sant.
Així ha estimat Déu al món.
“Tots els qui són de la veritat” escolten la seva veu, és a dir: “tots els qui estimen poden entendre alguna cosa“.
La lectura de l’Apocalipsi és magnífica, com un colofó hímnic a Crist Ressuscitat en l’últim Diumenge de l’Any litúrgic: Ell és el “testimoni fidel, el sobirà dels reis de la terra, el qui ens estima, qui ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang, el primogènit d’entre els morts, l’Alfa i l’Omega, i qui, a la fi del temps, es manifestarà (això és commovedor) com el qui van traspassar“.
El seu adveniment gloriós serà al mateix temps glòria i lamentació. “Glòria” perquè és la nostra salvació i “lamentació” per no haver-lo estimat més.
El seu regnat, fundat en la seva Creu, és supra temporal i sobre tota la creació.
Més encara: el Senyor gloriós ens associa a la seva reialesa: ens ha fet reis, “casa reia i sacerdots dedicats a Déu“, el seu Pare.
És Crist, humiliat i exaltat, que finalment revela l’enigma de la profecia de Daniel sobre el Fill de l’home (primera lectura).
En el Salm 92, “El Senyor és rei, va vestit de majestat“, cantem la reialesa de Crist.
És un dels set Salms del Regne, 92-96, que comencen amb la clàssica aclamació “YHVH malak, el Senyor és rei!“, lit.: “el Senyor regna!“, que és el mateix que afirmar: “El Senyor ha Ressuscitat!“.
De la mistagògia dels Pares de l’Església
“El Verb de Déu ha destruït el domini de la mort amb la seva mort i la seva Resurrecció, i regna sobre totes les nacions; l’Esperit Sant ens convoca a cantar en cor: El Senyor ha instaurat el seu regne, s’ha revestit d’esplendor.
En la seva encarnació i mort, havia revestit la humiliació: sense aparença ni bellesa (Is 53,2).
Però quan va reprendre la seva glòria, que des de sempre posseïa al costat del Pare, Ell ha transfigurat el nostre pobre cos mortal (Fl 3,21) i s’ha revestit d’esplendor.
L’expressió “s’ha revestit” mostra que hi va haver un temps en què s’havia desposseït.
Tant és així que va ser crucificat perquè havia escollit la feblesa (2C 13,4), però després d’haver vençut la mort i haver pres possessió del seu regne, el Senyor s’ha revestit de majestat i cenyit de poder.
Havent-se revestit del seu propi poder, se’l va cenyir, per afrontar una gran empresa: deixar afermat l’orbe.
Incommovible per segles, mai no vacil·larà.
Perquè, de fet, ell ha afermat l’orbe que ja es precipitava als inferns, dominat, com estava, pels dimonis, afermant-lo i consolidant-lo novament, després d’haver vençut els poders adversaris.
Ha posat fora de perill l’orbe, en l’Església, fonamentada sobre roca i invencible per als dimonis, fins al punt que ja no caurà i mai més no es podrà veure separada de l’amor de Déu“.
Eusebi de Cesarea, Comentari al Salm 92
22 – SANTA CECÍLIA, verge i màrtir
Santa Cecília és venerada des de molt antic a l’Església de Roma.
Es venera a la basílica al Trastevere i al cementiri de Calixt a la Via Appia.
Es creu que Cecília era una jove noble romana que va patir durant la persecució d’Alexandre Sever, vers el 230d. C, durant el papat d’Urbà I.
La seva “passio” va ser molt coneguda i divulgada, però ja els bolandistas afirmaven que era totalment llegendària.
Per tant, és molt poc el que es pot afirmar sobre la santa.
És probable una identificació de la màrtir amb la titular de la basílica del Trastevere.
El més determinant és que el nom de la santa s’inclou secularment en el Cànon Romà.
L’Església celebra en ella els dons de la virginitat i del martiri: tots dos resplendeixen en la puresa de la fe, viscuda i testimoniada.
La frase del relat apòcrif: “Cantantibus organis, illa in corde suo soli Domino decantabat“, fou decisiva per a ser invocada com a patrona de la música, ja des de finals de l’Edat Mitjana.
Consta que la seva memòria litúrgica en el dia d’avui se celebrava ja l’any 545.
- SANTS ANDREU DUNG-LAC, prevere, i companys, màrtirs
El treball d’evangelització a Vietnam, dut a terme des de l’inici del segle XVI i consolidat amb els primers Vicariats apostòlics del nord, Dang-Ngoái, i del sud, Dang-Trong, el 1659, ha tingut en el transcurs dels segles un admirable desenvolupament.
Actualment, les diòcesis són 25, 10 al nord, 6 al centre i 9 al sud, i els catòlics són, aproximadament, 6 milions, gairebé el 10% de la població.
Aquest resultat es deu al fet que, des dels primers anys, la llavor de la fe s’ha barrejat, al territori vietnamita, amb l’abundant sang dels màrtirs, tant del clergat missioner com del clergat local i del poble cristià del Vietnam.
Junts han suportat les fatigues del treball apostòlic i han afrontat fins i tot la mort per donar testimoni de la veritat evangèlica.
La història religiosa de l’Església vietnamita assenyala que han existit un total de 53 edictes, durant més de dos segles, en total 261 anys (1625-1886), que han decretat persecucions contra els cristians: una més cruel que l’altra.
Són al voltant d’unes 130.000 les víctimes caigudes per tot el territori nacional.
Entre aquesta multitud s’ha conservat la memòria de 117 màrtirs, dels qual Andreu Dung-Lac és el primer de la llista.
Uns quants són missioners estrangers, entre ells dos catalans, Joan Gil de sant Francesc de Tortosa i Pere Almató de Vic, d’altres de les Missions estrangeres de París, però la gran majoria són cristians laics del lloc.
Preguem per aquelles Esglésies, ara floreixents, en una terra regada per la sang de tants màrtirs.
El Papa sant Joan Pau II els canonitzà tots l’any 1989 i introduí la seva memòria obligatòria al Calendari de l’Església universal.
(Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.456)
