2021 – DIUMENGE XXXIII DE DURANT L’ANY
Diumenge de l’anunci de la parusia del Senyor.
El conegut “discurs apocalíptic de Marc” en realitat és la conversa confidencial del Senyor amb quatre dels seus apòstols, Pere, Joan, Jaume i Andreu, a la muntanya de les Oliveres, a la vista del temple de Jerusalem (Mc 13,3).
El fragment de l’Evangeli que es proclama n’és la part central, on s’anuncia la vinguda gloriosa del Fill de l’home, amb gran poder i glòria.
Emprant el llenguatge apocalíptic molt en voga en temps de Jesús, es diu que abans de la seva vinguda hi haurà un cataclisme als astres del cel, en realitat és una cita d’Isaïes.
Amb aquestes imatges, els profetes anunciaven un món nou i, segurament, es referien als poders temporals.
Si la llum del sol, de la lluna i dels estels s’extingeix, vol dir que només la llum del Senyor resplendirà per tota la terra.
Després de la gran angoixa de la història, la de totes les generacions i la present, tots veuran el Fill de l’home venint enmig dels núvols, que signifiquen la glòria de Déu i l’Esperit Sant.
Estranyament, no vindrà a jutjar, sinó a reunir, a través dels seus àngels, “missatgers” i des de tots els confins de la terra, als “elegits” per formar l’assemblea dels salvats per Déu.
Aquests “escollits” són els redimits, també els pobres de la terra.
Tot i que el Leccionari tradueix en futur, l’original està en present d’indicatiu: “el Senyor és el que ve“.
L’assemblea eucarística anticipa la convocació última dels fills i filles de Déu i que el Senyor ve sempre en cada assemblea en la humilitat dels seus sagraments.
Jesús, per explicar aquests misteris, se serveix encara d’una paràbola: la de la figuera que, amb les seves branques tendres i les seves gemmes brostant, anuncia l’arribada de l’estiu.
Així també, els deixebles hauran d’interpretar els signes de la història, sabent que el Senyor és a prop, a la porta, només cal obrir-la.
El més decisiu és que les paraules del Senyor romanen més enllà del món, també de les nostres existències, com a promesa i salvació.
Les paraules del Senyor són imperibles: “El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran“.
La certesa d’aquesta esperança rau en el sacrifici que Jesús ha ofert, únic, irrepetible i perpetu, pels pecats del món.
Enmig de la tribulació de la història, la del món i la pròpia, el Senyor ens protegeix i ens ensenya “el camí que duu a la vida“, Salm responsorial.
Una vida que serà donada i ressuscitada segons la profecia de Daniel (primera lectura).
La “parusia” del Senyor sempre s’anticipa en el temps: els àngels enviats als quatre vents per convocar els fills i filles de Déu són els deixebles missioners de Crist.
A l’assemblea eucarística, el Senyor ve sempre en la glòria de l’Esperit Sant i escoltem la Paraula que mai morirà.
També “els qui hauran conduït el poble pel bon camí (lit.: els savis que ensenyen la justícia) resplendiran com la llum del firmament“.
De la parusia del Senyor no podem calcular res, ja que ni tan sols el Fill, en la seva humanitat, “no en sap res del dia i de l’hora“.
(Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.450)
