2021 – DOMINGO I DE ADVIENTO 28/11 DIUMENGE I D’ADVENT

Domingo de la venida del Hijo del hombre

Con la antífona de entrada: “A ti levan to mi alma, Dios mío“, comienza en el Rito romano la Liturgia de Adviento, también todo el Año litúrgico.

Los Ritos  ambrosiano e hispano, que reflejan la tradición más primitiva, lo han iniciado dos semanas antes.

La Liturgia es una elevación del corazón a Dios, como una  respuesta a la invitación del protocolo inicial del Prefacio: “levantemos el corazón” “Sursum corda“, hacia donde está Cristo sentado a la derecha del Padre.

Desde allí vendrá a consumar la historia  en el juicio y en la gloria: “Entonces verán al Hijo del hombre venir en una nube, con gran poder y majestad“.

Sin duda, la nube significa el Espíritu Santo.

El Señor viene siempre en el Espíritu Santo.

Vino, viene y vendrá con el Espíritu Santo.

Por ello, hay que velar, lo que conlleva la oración constante.

No debemos permanecer holgazanes, como si el Señor no tuviese que venir.

Tengamos hoy presente el artículo del Credo: “Volverá con gloria para juzgar a vivos y muertos y su reino  no tendrá fin“.

El  Señor  nos  dice  en  el Evangelio:   “Estad siempre despiertos, pidiendo

fuer za para escapar de todo lo que está por venir y manteneros en pie ante el Hijo del hombre“.

En pie significa permaneciendo firmes en la profesión de fe.

No es el anuncio del fin del mundo, sino el anuncio de la venida del Señor en  la gloria.

Cristo viene como salvador: “Alzad la cabeza, se acerca vuestra libe- ración“.

Conviene insistir en ello.

Es el momento de la liberación, de la gran y absoluta liberación.

Cada asamblea eucarística debe expresar esta gran esperanza.

Con el Salmo 24 pedimos que el Señor nos enseñe “sus caminos“, no los nuestros: son los caminos que van hacia Dios.

La oración colecta lo expresa admirablemente: “Concede a tus fieles, Dios todopoderoso, el deseo de salir acompañados de buenas obras, al encuentro de Cristo que viene“.

(Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2022, p.35)

Amb l’antífona d’entrada: “A vós elevo la meva ànima“, comença en el Ritu romà la Litúrgia d’Advent, també tot l’Any litúrgic.

Els Ritus ambrosià i hispànic, que reflecteixen la tradició més primitiva, l’han iniciat dues setmanes abans.

La Litúrgia és una elevació del cor  a Déu, com una resposta a la invitació del  protocol inicial del Prefaci: “amunt els cors“, “Sursum corda“, és a dir, aixequem el cor vers on hi ha el Crist assegut a la dreta del Pare.

Des d’allí vindrà a consumar la història en el judici i en la glòria: “Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat“.

Sens dubte, el núvol significa l’Esperit Sant.

El Senyor ve sempre en l’Esperit Sant.

Va venir, ve i vindrà amb l’Esperit Sant.

Per això, cal vetllar, fet que  implica la pregària constant.

No hem de ser peresosos, com si el Senyor no hagués de venir.

Tinguem avui present l’article del Credo: “I tornarà gloriós a judicar els vius i els morts, i el seu regnat     no tindrà fi“.

El Senyor ens diu a l’Evangeli: “Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir [lit.: demanant força], i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home“. “Dempeus” significa romanent ferms en la professió de la fe.

No és l’anunci de la  fi del món, sinó l’anunci de la vinguda del Senyor en la glòria.

Crist ve com a Salvador: “Alceu el cap ben alt, perquè molt  aviat sereu alliberats“.

Convé insistir-hi.

És  el moment de l’alliberament, de la gran  i absoluta alliberació.

Cada assemblea eucarística ha d’expressar aquesta gran esperança.

Amb el Salm 24 demanem que el Senyor ens ensenyi “els seus camins“, no els nostres: són els camins que van a Déu.

L’oració col·lecta ho expressa admirablement: “Concediu, Senyor, als vostres fidels d’acollir amb bones obres la vinguda del vostre Fill Jesucrist“.

(Calendari-Directori de l´Any  Litúrgic 2022,  p.29)