2021 – III SETMANA DE PASQUA :: III SEMANA DE PASCUA
|
DILLUNS Avui i demà en la primera lectura, el martiri d’Esteve. En la perícopa d’avui, el protomàrtir és acusat de “blasfemar contra la Llei“, la mateixa acusació que van proferir contra Jesús. Perviu també’acusació “contra el temple sant” per la qual igualment es va condemnar el Senyor. Mentre discutien, la faç d’Esteve es transfigura. La presència de Déu s’irradia a la cara d’Esteve de tal manera que la van veure “resplendent com la d’un àngel“. És la bellesa de la cara dels sants: “no hay edificio de tanta hermosura como una alma limpia y llena de virtudes” (Santa Teresa de Jesús, Camino de Perfección 28,9). Durant tota la tercera setmana de Pasqua escoltem l’ensenyament de Jesús sobre el Pa de vida. El motiu és “la gent” que el busca perquè han menjat “pa” i han quedat “satisfets“. No obstant això, el pa que el Senyor dóna no és un aliment “que es consumeix, sinó que dura sempre i dóna la vida eterna“. Per aquest pa no cal treballar, és pur do. L’únic treball és creure que el Pare ha enviat Jesús i “l’ha marcat amb l’Esperit“. La mistagògia de l’Església durant aquests dies té com a objectiu endinsar els fidels en el misteri inesgotable de l’Eucaristia. DIMARTS Sense cap temor, Esteve argüeix contra els seus acusadors: “Feu igual que els vostres pares, resistir l’Esperit Sant“. Sense pietat se’l treuen del davant lapidant-lo “fora de la ciutat“, com amb Jesús. El Senyor va concedir a Esteve una mort semblant a la seva, amb una única diferència: la seva pregària és cristològica, “Jesús, Senyor, rebeu el meu Esperit“. També, com Ell, va morir perdonant: “Senyor, no els tingueu en compte aquest pecat“. Els mantells els deixen als peus del jove anomenat Saule i amb això s’expressa el principi que més tard formularà Tertulià: “la sang dels màrtirs és llavor de cristians“. Es canta el Salm 30 amb el verset que el Senyor va recitar des de la Creu: “Senyor, confio el meu alè a les vostres mans“. En l’Evangeli, Jesús diu clarament que Ell és “el Pa que dóna la vida“, capaç de saciar la fam i la set insaciables de l’ésser humà, anhelant i recercador del Déu viu. El pa del desert, el que va donar Moisès, era només una figura del pa que el Pare atorga “per donar la vida al món“. Els deixebles supliquen: “Senyor, doneu-nos sempre pa d’aquest“. Amb el mateix to i sentit que la samaritana suplica al Senyor: “Senyor, doneu-me sempre d’aquesta aigua” (Jo 4,15). DIMECRES Es desferma la primera persecució contra l’Església. Una “persecució” que el text dels Fets qualifica de “violenta“. L’Església es dispersa “per les contrades de Judea i Samaria“. No obstant això, els que fugen no deixen de ser missioners que van “d’un lloc a un altre tot anunciant la Bona Nova” de la Paraula. Felip, un dels set diaques, predica la paraula a Samaria. La joia de l’Esperit Sant omple la ciutat on l’Evangeli és predicat. Així l’Evangeli comença a divulgar-se “per tota la terra“, com va dir el Senyor. El Salm 65, amb la seva resposta “Aclama Déu, tota la terra“, és pasqual i es canta també en la Vigila pasqual: realment, a causa de l’anunci de l’Evangeli tota la terra ha de lloar el Senyor. La voluntat del Pare, en l’Evangeli que es proclama, és: “que no es perdi ningú, donar-los la vida eterna“, Ell mateix és la vida eterna, “i ressuscitar-los el darrer dia“, un dia que no té un dia després. Aquesta és la voluntat del Pare que el Fill ha vingut a complir. La penyora és el Pa de la vida, que és ell mateix: “Jo sóc el pa que dóna la vida“. En el llenguatge del IV Evangeli “veure” i “creure” són el mateix. “Perdre’s” en el llenguatge del IV Evangeli és “quedar-se sense Déu“; en realitat i gairebé literalment, és “perdre a Déu“. DIJOUS En la perícopa dels Fets, el bellíssim relat de la conversió de l’etíop. Felip explica a l’eunuc la vertadera exegesi del text d’Isaïes que està llegint, desentranyant així l’enigma de la identitat del Servent sofrent de Jahvè. L’ordre és paradigmàtic, ja que primer és la fe i després el sagrament de la fe: “Per què no m’hi podries batejar?“ Felip, com nou Elies, és emportat per “l’Esperit del Senyor“. L’eunuc segueix “tot joiós el seu camí“, perquè Crist ha entrat a la seva vida a través del sagrament. Felip continua la seva tasca de missioner. Adonem-nos del protagonisme de l’Esperit en el llibre dels Fets dels apòstols. L’Esperit sempre té la iniciativa. Ell posa Felip en el camí del funcionari real i quan finalitza la seva missió l’arrabassa. En l’Evangeli, en cercles cada vegada més amples, el Senyor finalment diu: “El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món“. Parlava així, ensems, de la seva donació a la Creu, perpetuada sacramentalment en l’Eucaristia. La Paraula que el Pare dirigeix al món és el veritable aliment de l’ésser humà, és el “pa del cel“, i Jesús, com a Paraula, és aquest pa, i ho és com a Paraula feta carn i sang. En l’Eucaristia cal escoltar en la fe la Paraula encarnada doncs el pa que rebem és també aquesta Paraula encarnada: “escoltar, creure i menjar” són una mateixa cosa. S’acaba el Salm pasqual d’ahir, el Salm 65: “Aclama Déu, tota la terra“, que canta la universalitat del do de Déu. SANT JORDI, màrtir. Patró secundari de Catalunya Solemnitat El lloc i la data del martiri es desconeixen, com també la seva vida. Tanmateix, en el primer període després de “la pau de l’Església“, a tot el món cristià es van construir esglésies dedicades al seu nom gloriós. La seva veneració fou universal a les Esglésies. La tradició ininterrompuda de la seva veneració supleix més que vàlidament la manca de dades històriques sobre ell. Al calendari grec porta aquests títols: “sant, gloriós, gran màrtir, portador del trofeu de la victòria (trophédorós)”. En la litúrgia grega és invocat com a protector dels pobres, alliberador de presoners i aliat dels reis cristians que demanen la seva intercessió. Els textos i les oracions litúrgiques subratllen la Resurrecció del Senyor que es fa present en els seus màrtirs, a qui ha revestit de glòria. Catalunya el té per patró. Sant Jordi forma part d’aquells que han vençut “per la sang de l’Anyell i pel testimoniatge del seu martiri, ja que no van estimar tant la vida que els fes por la mort“. També sant Jordi guardà els manaments de Déu, segons la lectura de la Primera carta de sant Joan, i per la seva fe fou un vencedor del món: una fe portada a l’extrem. A l’Evangeli escoltem la perícopa del “Discurs de comiat ” on Jesús ens diu que Ell és “el cep veritable“, el Pare “el vinyater” i els deixebles “les sarments“. Sant Jordi, unit a Ell, “el cep veritable“, donà el millor fruit i manifestà la glòria del Pare. El màrtir canta amb el Salm: “El Senyor m’ha escoltat, res no m’espanta“. DISSABTE Escoltem el final del capítol 9è dels Fets, on es descriu el quotidià i el creixement de la vida eclesial amb aquestes paraules: “L’Església vivia en pau (…) s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant“. Després es narren els miracles de Pere, que actua en el nom del Senyor. A Lidda cura el paralític Enees i a Jafa ressuscita Tabita, una dona molt estimada per la comunitat, reproduint el mateix gest que va fer el Senyor, anys abans, amb la seva sogra: “agafant-la per la mà la va aixecar” (cf. Mc 1,31). El ministeri de Jesús és continuat pels apòstols en virtut de l’Esperit Sant. En el text evangèlic, el desenllaç del discurs a la sinagoga de Cafarnaüm: l’anomenada “crisi de Galilea“. Els qui es queden són uns pobres que no saben on anar si no tenen Jesús amb ells: caminarien com esmaperduts, ja que saben que Ell és “el Sant“, referència al summe pontífex, i qui té “paraules de vida eterna“. El salmista, agraït, canta: “Com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet?“ El calze que l’Església aixeca és l’Eucaristia de l’Església, la plenitud de la seva acció de gràcies. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.224ss) |
LUNES Hoy y mañana en la primera lectura, el martirio de Esteban. En el pasaje de hoy, el protomártir es acusado de “blasfemar contra la Ley“, la misma acusación que profirieron contra Jesús. Pervive también la acusación contra el templo santo por la cual igualmente se condenó al Señor. Mientras discutían, la faz de Esteban se transfigura. La presencia de Dios se irradia en el rostro de Esteban de tal manera “que les pareció un ángel“. Es la belleza del rostro de los santos: “no hay edificio de tanta hermosura como una alma limpia y llena de virtudes” (Santa Teresa de Jesús, Camino de Perfección 28,9). Durante toda la tercera semana de Pascua escuchamos la enseñanza de Jesús sobre el Pan de vida. El motivo es “la gente que lo busca porque comieron pan hasta saciarse“. Sin embargo, el pan que el Señor da no es un alimento “que perece, sino que perdura para la vida eterna“. Por ese pan no es necesario trabajar, es puro don. El único trabajo es creer que el Padre le ha enviado y “le ha sellado con el Espíritu“. La mistagogia de la Iglesia durante estos días tiene como objeto aden- trar a los fieles en el misterio inagotable de la Eucaristía. MARTES Sin ningún temor, Esteban arguye contra sus acusadores: “Siempre resistís al Espíritu Santo“. Sin piedad se lo quitan de en medio lapidándolo “fuera de la Ciudad“, como con Jesús. El Señor concedió a Esteban una muerte semejante a la suya, con una única diferencia: su plegaria es cristològica, “Jesús recibe mi Espíritu“. También, como Él, murió perdonando: “Señor, no les tengas en cuenta este pecado“. Las capas las dejan a los pies del joven llamado Saulo y con ello se ex- presa el principio que más tarde formulará Tertuliano: “la sangre de los mártires es semilla de cristianos“. Se canta el Salmo 30 con el versículo que el Señor recitó desde la cruz: “A tus manos, Señor encomiendo mi espíritu“. En el Evangelio, Jesús dice claramente que Él es “el Pan de Vida“, capaz de saciar el hambre y la sed insaciables del ser humano, anhelante y buscador del Dios vivo. El pan del desierto, el que dio Moisés, era sólo una figura del pan que el Padre da “para la vida del mundo“. Los discípulos suplican: “Señor, danos siempre este pan“. Con el mismo tono y sentido que la samaritana suplica al Señor: “Dame, Señor, siempre de esta agua” (Jn 4,15). MIÉRCOLES Se desata la primera persecución contra la Iglesia. Una “persecución” que el texto de los Hechos califica de “violenta“. La Iglesia se dispersa por “Judea y Samaria“. Sin embargo, los que huyen no dejan de ser misioneros que van “de un lugar a otro anunciando la Buena Nueva” de la Palabra. Felipe, uno de los siete diáconos, predica la palabra en Samaría. La alegría del Espíritu Santo llena la ciudad donde el Evangelio es predicado. Así el Evangelio empieza a divulgarse “por toda la tierra“, como dijo el Señor. El Salmo 65, con su respuesta “Aclamad al Señor, tierra entera“, es pascual y se canta también en la Vigila pascual: realmente, a causa del anuncio del Evangelio toda la tierra debe alabar al Señor. La voluntad del Padre, en el Evangelio que se proclama, es: que no se pierda nadie, darles la vida eterna, Él mismo es la vida eterna, y resucitarles en el último día, un día que no tiene un día después. Esa es la voluntad del Padre que el Hijo ha venido a cumplir. La prenda es el Pan de la vida, que es él mismo: “Yo soy el pan de la vida“. En el lenguaje del IV Evangelio “ver” y “creer” son lo mismo. “Perderse” en el lenguaje del IV Evangelio es “quedarse sin Dios“; en realidad y casi literalmente, es “perder a Dios“. JUEVES En la perícopa de los Hechos, el bellísimo relato de la conversión del etíope. Felipe explica al eunuco la verdadera exégesis del texto de Isaías que está leyendo desentrañando el enigma de la identidad del Siervo sufriente de Yahvé. El orden es paradigmático, ya que primero es la fe y luego el sacramento de la fe: “¿Qué dificultad hay en que me bautice?” Felipe, como nuevo Elías, “es arrebatado por el Espíritu“. El eunuco “sigue su camino, lleno de alegria“, porque Cristo ha entrado en su vida con el sacramento. Felipe continúa su tarea de misionero. Démonos cuenta del protagonismo del Espíritu en el libro de los Hechos de los apóstoles. El Espíritu siempre tiene la iniciativa. Él pone a Felipe en el camino del funcionario real y cuando termina la misión “lo arrebata“. En el Evangelio, en círculos cada vez más anchos, el Señor finalmente dice: “El pan que yo daré es mi propia carne para la vida del mundo“. Hablaba así al mismo tiempo de su donación en la Cruz, perpetuada sacramentalmente en la Eucaristía. La Palabra que el Padre dirige al mundo es el verdadero alimento del hombre, es el “pan del cielo” y, Jesús, como Palabra es este pan, y lo es como Palabra hecha carne y sangre. En la Eucaristía hay que escuchar en la fe la Palabra encarnada pues el pan que recibimos es también esta Palabra encarnada: “escuchar, creer y comer” son una misma cosa. Se termina el Salmo pascual de ayer, el Salmo 65: “Aclamad al Señor, tierra entera“, que canta la universalidad del don de Dios. VIERNES En el capítulo 9 de los Hechos aparece ya la figura del apóstol Pablo. Lo primero, en la lectura de hoy, es su conversión. Cristo Resucitado sale a su encuentro en el camino de Damasco. La luz fulgurante del Señor ciega a Saulo. Lo ciega por exceso, tal es la cantidad y fuerza de esta luz. “Recobra la vista” cuando recibe la luz de la fe por el Bautismo, es decir, cuando es capacitado para acogerla y asumirla. Como en la fiesta de su Conversión, se canta el Salmo más breve del salterio, el 116: “Alabad al Señor todas las naciones“. Es una gema preciosa el verso que contiene toda la Revelación: “Firme es su misericordia con nosotros, su fidelidad dura para siempre“. En el texto evangélico, los judíos se preguntaban: “¿Cómo puede danos a comer ese su sangre?“ Ellos “murmuraban“, nosotros, la Iglesia, no podemos murmurar porque sabemos todo lo que ha hecho el Señor para darnos su cuerpo y su sangre: entregar sin reservas su vida en la Cruz. Y los cristianos sabemos que su pan es “verdadera” comida y su sangre “verdadera” bebida, sin ningún ápice de simbolismo, sino desde el realismo dogmático de la transubstanciación. Si no fuese verdadera, no sería posible la inhabitación trinitaria que se realiza cuando un cristiano recibe la sagrada Eucaristía. La Eucaristía es comunión con Cristo: “Habita en mí y yo en Él“. La preciosa expresión “el que come vivirá por mí“, se puede traducir también para mí. Es decir, el cristiano vive por Cristo y para Cristo. Él vive por el Padre. Así termina Jesús su enseñanza sobre el Pan de Vida en la sinagoga de Cafarnaún. SÁBADO Escuchamos el final del capítulo 9º de los Hechos, donde se describe la vida y el crecimiento de la vida eclesial con estas palabras: “La Iglesia gozaba de paz y se iba construyendo y progresaba en el temor de Dios con el consuelo del Espíritu Santo“. Luego se narran los milagros de Pedro, que actúa en el nombre del Se- ñor. En Lidia cura al paralítico Eneas y en Jafa y resucita a Tabita, una mujer muy querida por la comunidad, reproduciendo el mismo gesto que hizo el Señor, años ha, con su suegra: “le dio la mano y la levantó” (cf. Mc 1,31). El ministerio de Jesús es continuado por los apóstoles en virtud del Espíritu Santo. En el texto evangélico, el desenlace del discurso en la sinagoga de Cafarnaúm: la llamada “crisis de Galilea“. Los que se quedan son unos pobres que no saben a dónde ir si no está Jesús con ellos: andarían como perdidos, puesto que saben que Él “es el Santo“, referencia al sumo pontífice, y el que tiene “palabras de vida eterna“. El salmista, agradecido, canta: ¿Cómo pagaré al Señor todo el bien que me ha hecho?” El cáliz que la Iglesia levanta es la Eucaristía de la Iglesia, la plenitud de su acción de gracias. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.229ss)
|
