2021 – Tots Sants – 1/11
L’Esperit Sant, en tant que és l’amor de Déu vessat en els nostres cors (Rm 5,5), santifica constantment l’Església.
La santedat inaccessible de Déu s’ha comunicat pel Fill i l’Esperit Sant a l’Església i al món.
La gràcia divina ha precedit, ha acompanyat i ha transformat els qui anomenem sants i santes en la glòria.
Avui realment és una festa eclesial: s’alegren l’Església del cel, primera lectura, i la que peregrina en aquest món pels camins de la santedat revelats pel Fill, és a dir, per les benaurances del Regne, Evangeli.
L’Església, glorificada i peregrina, s’uneix en la Litúrgia d’avui per celebrar la santedat de Déu.
El si del Pare, comunicant-se per l’Esperit Sant, lliurat pel Fill, és la font de tota santedat.
Realment, cal meditar profundament el “Prefaci” propi per assaborir i així poder transmetre el “sensus ecclesiae” de la solemnitat d’avui.
La solemnitat que celebra en un sol dia “els mèrits de tots els sants“, a l’oració col·lecta, resplendeix, com cap altra, amb tota la glòria i la llum de la Pasqua del Senyor.
Es proclama l’Evangeli de les benaurances del Regne.
Constitueixen un poema diví que canta els camins de la benaurança, que en el Regne consumat serà plena.
Són benaurats els qui escullen aquests camins per viure.
Però aquests camins comencen ja ara, en aquest món.
L’ensenyament de Jesús a l’Evangeli es dirigeix expressament als seus deixebles, és a dir: a aquells que estan disposats a seguir-lo.
Són els camins que els i les deixebles de Crist han de seguir.
Les benaurances que el Senyor va predicar, Ell les va viure en plenitud i les va acomplir amb tota perfecció a la Creu.
Expressen la seva missió i la seva identitat: Ell és el pobre, el no violent, el que va plorar sobre Jerusalem i els sofriments de les persones, el que té fam i set de la justícia de Déu, fins a morir…
Ell és qui porta i manifesta la misericòrdia del Pare.
Ell és, com diu Pau, “la nostra pau” (Ef 2, 14- 17).
Ell és el perseguit perquè encarna la justícia de Déu.
Ell és “el sant i feliç Jesucrist“.
No és un programa de moral universal, són els camins per on han de caminar els deixebles del Senyor.
Per aquestes senderes han caminat els sants.
La interpretació de les benaurances del Regne mai no és tancada, sempre és oberta.
Qui més les viu és qui més les practica en la seva vida.
La santedat serà sempre la donació d’un mateix, des de la “pobresa segons l’Esperit” a Déu, al Regne, als germans.
Només en comunió amb Crist podem transitar pels vuit camins de la felicitat.
Una felicitat segons Déu, no segons el món.
No hi ha res més gran en la Litúrgia d’avui que quan els fidels s’acosten a la taula eucarística cantant les benaurances, veure l’ antífona de comunió.
La santedat cristiana la tenim en germen des del Baptisme, tal com testimonia sant Joan a la segona lectura: “Ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem“.
La santedat cristiana neix de l’amor de Déu, que transforma la criatura a través de l’existència, va des de l’inici, ara ja, fins al compliment final, quan la semblança amb el Senyor serà plena i “el veurem tal com és“.
Perquè tenim aquesta esperança hem de purificar-nos i treure de nosaltres el que no és de Déu.
Purificar-se a si mateix no pot significar altra cosa que convertir-se.
En la visió poètica i simbòlica de l’Apocalipsi es contempla la immensament infinita festa de les Tendes eternes, la festa de l’acompliment últim de les promeses, la joiosa “Panegyris“, la festa total.
Participant en nombre de plenitud, 144.000, tots els marcats per l’Esperit que, juntament amb els àngels, els quatre vivents, l’univers, i els ancians, els oficiants de la Litúrgia celestial i terrenal, clamen: “Sant, Sant, Sant“.
Tots porten la túnica blanca del Baptisme, rentada en la Sang de l’Anyell.
(Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.433)
