2022/01/06-09 – EPIFANÍA DEL SEÑOR y FERIA DEL TIEMPO DE NAVIDAD :: EPIFANIA DEL SENYOR i FÈRIA DEL TEMPS DE NADAL
La Epifanía del Señor no es un mero complemento del acontecimiento na- videño. Es una gran solemnidad, verdaderamente ecuménica. Es la manifestación del Enmanuel al mundo, no como perteneciente al pasado, sino como actual y permanente. El Hijo que nos ha sido dado está destinado a ser “Luz para todos los pueblos“. El inspirado y exultante pregón de Isaías, primera lectura, la Iglesia lo escucha como dirigido a ella: “¡Levántate y resplandece, Jerusalén, porque llega tu luz; la gloria del Señor amanece sobre ti! Las tinieblas cubren la tierra, y la oscuridad los pueblos, pero sobre ti amanecerá el Señor y su gloria se verá sobre ti“. También: “Levanta la vista en torno a ti, mira: todos esos se han reunido, vienen hacia ti; llegan tus hijos desde lejos, a tus hijas las traen en brazos“. La vocación de los gentiles a la fe es constitutiva para la naturaleza misionera del pueblo de Dios que, simbolizada como primicia en los magos, es un pueblo que camina, “guiado por la estrella de la fe, para contemplar en el Reino consumado la hermosura infinita de Cristo” (oración colecta del día). En este peregrinaje sale al encuentro de la humanidad todavía “sin-Epifanía“, para la cual Cristo es el “gran desconocido“. Lo hace para abrirles la puerta y llevarlos hacía Él, para que se unan al gran peregrinaje del pueblo santo de Dios. Toda la Liturgia de la Epifanía es resplandeciente de luz pascual. La Epifanía es la celebración siempre nueva y actual de la manifestación de Dios a nosotros, como canta el Invitatorio de la solemnidad: “A Cristo, que se nos ha manifestado, venid, adorémosle“. La Epifanía del Señor, con su valor ecuménico y pascual, debe celebrarse con profusión de luz y de canto, tanto la Misa como la Liturgia de las Ho-ras. Después de Pascua es la solemnidad que sigue en importancia: así es vivida en la tradición de la “unam sanctam“. Misa: Is 60, 1-6; Sal 71, 1bc-2. 7-8. 10-11. 12-13; Ef 3, 2- 3a. 5-6; Mt 2, 1-12 Mateo es un gran teólogo y la narración de los magos es “Evangelio, anuncio de salvación“, hecho relato. Los magos representan los paganos, que descubren, por la fe y escrutando los cielos, que la luz que han visto en el oriente, “anatolê“, se manifiesta en el niño Jesús nacido en Belén. El oriente es el lugar del nacimiento de la luz, “oriens ex alto“. Cuando lo encuentran, su alegría es “inmensa y cayendo de rodillas lo adoraron“. Cuando los magos llegan donde está el Niño, tienen la certeza de que han llegado al lugar donde tenían que llegar, de estar finalmente donde el corazón los llevaba, de estar en casa. Con sus dones anuncian la realeza del Niño: entre estos obsequios, destaca la ofrenda de la mirra, que significa ya la sepultura real del Mesías y, con ésta, el Misterio de la Pascua. El acontecimiento es claramente simbólico: anuncia y preludia la elección de los paganos, más de una vez Jesús encontrará en ellos una fe más grande que la de Israel. La lectura de Isaías es una verdadera oda de Epifanía. La Iglesia, Jerusalén, no tiene luz propia, pero ahora ha llegado su luz y ha amanecido sobre ella “la gloria del Señor“. Por esta razón, únicamente por esta razón, la Iglesia puede contemplar cómo los pueblos “caminan a su luz, al resplandor de su aurora“. Se trata del nuevo pueblo de Dios, elegido entre todos los pueblos de la tierra, de la que los magos son las primicias. Pablo lo anuncia solemnemente en la segunda lectura: “los gentiles son coherederos, miembros del mismo cuerpo, y partícipes de la misma promesa en Jesucristo, por el Evangelio“. La Iglesia de Cristo en la fe ve la estrella que resplandece en Cristo y cómo su claridad resplandece en el mundo entero. La estrella es Cristo: “la estrella de la mañana (Ap 2,28; 22,16), la estrella de Jacob” (Núm 24,17) y la estrella fulgurante o “relámpago de la parusía” (Mt 24,27).
Misa: 1 Jn 3, 22–4, 6; Sal 2, 7-8. 10-12a; Mt 4, 12-17. 23-25 La gloria del Señor se manifiesta en su predicación del Reino, y de esta manera “el pueblo que vivía en las tinieblas ha visto una gran luz“. La presencia del Señor es irradiación de la bondad del Padre que libera y cura. Así se pone en movimiento una multitud que lo sigue por todas partes. La predicación del Señor en Galilea es realmente un misterio de luz, “una epifanía de su gloria“.
Misa: 1 Jn 4, 7-10; Sal 71, 1-2. 3-4ab. 7-8; Mc 6, 34-44 La gloria del Señor se manifiesta en la multiplicación de los panes como prefiguración del banquete eucarístico. Al multiplicar los panes, el Señor se manifiesta como profeta. En su carta, san Juan escribe las palabras más sublimes de la Nueva Alianza: “En esto consiste el amor; no en que nosotros hayamos amado a Dios, sino en que él nos amó y nos envió a su Hijo como víctima de propiciación por nuestros pecados“. El amor con el que debemos amarnos unos a otros es manifestación de su gloria. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2022, p.85ss) |
L’Epifania de el Senyor no és un mer complement de l’esdeveniment nadalenc. És una gran solemnitat, veritablement ecumènica. És la manifestació de l’Emmanuel al món, no com quelcom que pertany al passat, sinó com quelcom actual i permanent. El Fill que ens ha estat donat està destinat a ser “Llum per a tots els pobles“. L’inspirat i exultant pregó d’Isaïes, primera lectura, l’Església l’escolta com dirigit a ella: “Alça’t radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum, i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria“. També: “Alça els ulls i mira al teu entorn: tots aquests s’apleguen per venir cap a tu; porten de lluny els teus fills, duen als braços les teves filles“. La vocació dels gentils a la fe és constitutiva per a la naturalesa missionera del poble de Déu que, simbolitzada com a primícia en els mags, és un poble que camina, “amb el guiatge d’una estrella, a contemplar cara a cara la vostra excelsa glòria” (oració col·lecta del dia). En aquest pelegrinatge surt a l’encontre de la humanitat encara “sense- Epifania“, per a la qual Crist és el “gran desconegut“. Ho fa per obrir-los la porta i dur-los fins a Ell, perquè s’uneixin al granm pelegrinatge del poble sant de Déu. Tota la Litúrgia de l’Epifania és resplendent de llum pasqual. L’Epifania és la celebració sempre nova i actual de la manifestació de Déu a nosaltres, com canta l’Invitatori de la solemnitat: “Se’ns ha manifestat el Crist: veniu, adorem- lo“. L’Epifania del Senyor, amb el seu valor ecumènic i pasqual, ha de celebrar- se amb profusió de llum i de cant, tant la Missa com la Litúrgia de les Hores. Després de Pasqua és la solemnitat que segueix en importància: així és viscuda en la tradició de la “unam sanctam“. Missa: Is 60, 1-6; Sal 71, 1-2. 7-8. 10-11. 12-13; Ef 3, 2-3a. 5-6; Mt 2, 1-12 Mateu és un gran teòleg i la narració dels mags és “Evangeli, anunci de salvació“, fet relat. Els mags representen els pagans, que descobreixen, per la fe i escrutant el cel, que la llum que han vist a l’orient, “anatolê“, es manifesta en el nen Jesús nascut a Betlem. L’orient és el lloc del naixement de la llum, “oriens ex alto“. Quan el troben, la seva alegria és “immensa i, prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge“. Quan els mags arriben on és el Nen, tenen la certesa que han arribat al lloc on havien d’arribar, d’estar finalment on el cor els portava, de ser a casa. Amb els seus dons anuncien la reialesa de l’Infant: entre aquests obsequis, destaca l’ofrena de la mirra, que significa ja la sepultura reial del Messies i, amb aquesta, el Misteri de la Pasqua. L’esdeveniment és clarament simbòlic: anuncia i preludia l’elecció dels pagans, més d’un cop Jesús trobarà en ells una fe més gran que la d’Israel. La lectura d’Isaïes és una veritable oda d’Epifania. L’Església, Jerusalem, no té llum pròpia, però ara ha arribat la seva llum i s’ha fet de dia: sobre ella “clareja com l’alba la glòria del Senyor“. Per aquesta raó, únicament per aquesta raó, l’Església pot contemplar com els pobles “s’acosten a la seva llum, busquen la claror de la seva albada“. Es tracta del nou poble de Déu, elegit entre tots els pobles de la terra, del qual els mags són les primícies. Pau ho anuncia solemnement a la segona lectura: “per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa“. L’Església de Crist en la fe veu l’estel que resplendeix en Ell, i com la seva claredat resplendeix en el món sencer. L’estel és Crist: “l’estel del matí” (Ap 2,28; 22,16), “l’estrella de Jacob” (Nm 24,17) i l’estel fulgurant o “llampec” de la parusia (Mt 24,27).
SANT RAMON DE PENYAFORT, prevere Aquest sant barceloní, “confessor de reis i de papes” és autor de la Suma dels Casos de consciència. Ingressà a l’Orde de Predicadors. La Verge li suggerí, amb Pere Nolasc i el rei En Jaume, la fundació de l’Orde de Nostra Senyora de la Mercè, destinada a la redempció dels captius. Morí el 1275. L’Església li dóna el títol: “insigne ministre del sagrament de la Penitència“. Missa: 1Jo 3, 22—4, 6; Sal 2, 7-8. 10-11; Mt 4, 12-17. 23-25 La glòria del Senyor es manifesta en la seva predicació del Regne, i d’aquesta manera “el poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum“. La presència del Senyor és irradiació de la bondat del Pare que allibera i guareix. Així es posa en moviment una multitud que el segueix per tot arreu. La predicació del Senyor a Galilea és realment un misteri de llum, una “epifania” de la seva glòria.
Missa: 1Jo 4, 7-10; Sal 71, 1-2. 3-4ab. 7-8; Mc 6, 34-44 La glòria del Senyor es manifesta en la multiplicació dels pans com a prefiguració del banquet eucarístic. En multiplicar els pans, el Senyor es manifesta com a profeta. En la seva carta, sant Joan escriu les paraules més sublims de la Nova Aliança: “En això consisteix l’amor; no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; Ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria pels nostres pecats“. L’amor amb el qual ens hem d’estimar els uns als altres és manifestació de la seva glòria. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2022, p.83ss)
|
