2019 – DIUMENGE XVII DE DURANT L’ANY
Diumenge del Senyor que ensenya com han de pregar els seus deixebles.
Només Lluc fa notar que l’ensenyament del Pare nostre és fruit de la mateixa oració del Senyor “quan va acabar de pregar“.
És llavors quan el Senyor ensenya l’oració dominical.
L’Evangeli d’avui és realment una transmissió, “traditio“, de l’oració del Senyor.
El “Pare nostre” forma part del que hem rebut de Jesús.
Cal tenir sempre present la venera- ble i insuperable monició de l’Ordinari de la Missa: “Fidels a un manament del Salvador, i seguint el seu diví mestratge, gosem dir“.
En les Esglésies orientals el “Pare nostre” s’utilitza sempre al començament i a la fi de les Hores Santes, també en el Ordo vetus, per manifestar que tot és “Pare nostre“: que totes les paraules de la celebració, fins i tot la salmòdia, s’inclouen dins del “Pare nostre“, compendi i la plenitud de l’oració cristiana.
Jesús acompanya el lliurament del Pare nostre amb una catequesi sobre la pregària. Per això explica dues paràboles.
La vida cristiana és un continuat demanar perquè Déu es doni; buscar perquè Ell sigui trobat; i trucar perquè siguem rebuts per Ell a la seva presència.
D’altra banda, Déu està sempre disposat a donar-nos l’Esperit Sant, el seu amor, el que li és més propi. Déu només pot donar-nos el seu amor.
Podem invocar Déu com a Pare “Abba” perquè hem ressuscitat en Crist (segona lectura).
Els homes que viuen segons l’Aliança, com Abraham, tenen poder sobre el cor de Déu, són audaços i obstinats en la seva pregària d’intercessió.
Veiem com Abraham gairebé regateja, com si fos un mercader oriental, el favor de Déu sobre Sodoma.
Tots els números són múltiples de 5 i, per tant, la Misericòrdia de Déu es multiplica fins a l’infinit.
El Salm glorifica Déu que escolta sempre les pregàries: “Senyor, sempre que us invocava, m’heu escoltat“.
