2019 – DIUMENGE IV D’ADVENT
L’anunciació a Josep
El quart Diumenge d’Advent és gairebé una festa mariana.
Josep és marginal en el relat: només dóna el nom, perquè Jesús sigui el fill de David.
Tanmateix ell pren a la casa del seu cor a la Mare de Déu i al Fill que ella esperava per obra de l’Esperit Sant.
Ell en rep la revelació mentre dorm: justament quan l’home dorm està indefens i desarmat i, el son (com la mort) és el lloc de Déu i de la seva revelació.
No corresponia a Maria divulgar el seu estat, era cosa de Déu: només a Ell corresponia de fer-ho saber.
Ella roman en silenci amb la vida de Déu dins del seu si, però el punctum saliens de l’Evangeli no és això, sinó el nom del Messies: “Emmanuel“.
Per Nadal, Déu adquireix un nom nou “Déu-és-amb-nosaltres” això és: Déu des de Nadal ja no pot retrobar la seva pròpia glòria sense nosaltres.
L’esdeveniment acompleix la profecia d’Isaïes que cap exegeta mai fins llavors no havia pogut interpretar: només el Crist l’interpreta.
El Salm 23, amb la seva resposta: “Ha d’entrar el Senyor, el rei de la glòria“, forma part del salteri marià.
Maria és la porta per la qual el Messies ha d’entrar en aquest món.
El text de la carta als Romans, importantíssim, forma part del kerigma: l’Evangeli és refereix a Crist, en sentit literal.
L’Evangeli és Crist mateix, “el qual, pel seu llinatge humà, és fill de David, i per la seva resurrecció fou revelat per l’Esperit que santifica com el Fill de Déu” des de la seva concepció.
Vet aquí que la primera comunitat passa ben aviat del Crist “que predica” al Crist “predicat”: Ell és l’Evangeli de Déu.
