2020 – DIUMENGE XVIII DE DURANT L’ANY
Diumenge de la multiplicació dels pans i dels peixos
L’Evangeli de la multiplicació dels pans és una figura de l’Eucaristia prefigurada i anticipada.
Apareixen els quatre verbs eucarístics: “prendre el pa, donar gràcies, partí i donar“.
És el signe que anuncia que el Senyor multiplicarà a desdir el seu Pa en l’Eucaristia per a la seva Església, com a signe del Banquet del Regne.
Així el Senyor convoca el seu poble i l’alimenta en el seu pelegrinatge.
Crist alimenta a una munió de pobres que el seguien en un lloc despoblat, desert, com el pelegrinatge del poble de Déu vers la terra promesa als Pares.
El miracle de les multiplicacions dels pans és dels pocs relats comuns als quatre Evangelis.
És un do sobreabundant, com la figura bellíssima de les dotze coves que el Senyor reserva per al nou Israel de Déu, l’Església.
Apareix sempre una llei cristina: l’home té poc i Déu li dóna en abundància, com els cinc pans i els dos peixos o com el vi exhaurit a Canà.
Del que és poc Déu en fa un do superabundant per la multitud reunida, cinc mil homes, sense comptar les dones i la mainada.
No hi ha negoci entre Déu i l’home, tot és donat gratuïtament i amb abundància.
No es tracta d’una manifestació del poder de Déu sinó de Déu que s’ha fet pobre per enriquir-nos a tots.
No hi ha més negoci que el descrit en la primera lectura: “Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res“.
Els dons de Déu són impagables. Tot és gratis.
També a l’Evangeli es diu: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos“.
Quan compartim el que tenim, n’hi ha per a tots i en cara en sobre.
El Senyor multiplica el pa per a una multitud de pobres, però beneeix la nostra generositat per a donar menjar a tothom.
El que és petit, mínim, donat al Senyor, ell ho fa gran per la seva benedicció.
El Salm responsorial és ben escaient: “Tothom té els ulls en vós, mirant esperançat i al seu temps vós els doneu l’aliment“.
El final del capítol 8è de la carta als Romans és una oda a l’amor del Crist: “Qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist, que tant ens estima?” (…)
Són paraules d’or que han de ser cisellades al més íntim del cor.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.286)
