DOMINGO XXX DEL TIEMPO ORDINARIO – 2022-10-23 – DIUMENGE XXX DE DURANT L’ANY
|
Domingo del fariseo y del publicano Jesús explica los misterios del Reino de Dios y el evangelista explica él mismo a quiénes va dirigida la parábola: “A algunos que confiaban en sí mismos por considerarse justos y despreciaban a los demás“. En el Reino de Dios nadie puede justificarse a sí mismo. La salvación es siempre don de Dios y es gratis. El publicano, llenándose de sí mismo, encuentra el vacío de Dios en su corazón. Y el pecador, experimentando el vacío de su corazón, encuentra la misericordia de Dios. Propiamente el fariseo era un “ateo” ya que sólo creía en sí mismo. La actitud de ambos es sugerente: el primero está como si el templo fuese suyo, el otro, como quien no osa entrar. No hay pecado peor que autoglorificarse a sí mismo, no hay nada que impida más el advenimiento de Reino de Dios. Sobre todo, los que creen que dan gloria a Dios, cuando, de hecho, se dan gloria a sí mismos. Los que invocan la misericordia de Dios, aunque sean grandes pecadores, al final encuentran la gloria de Dios; la de Dios, no la suya. Hay cristianos que sólo pueden ofrecer la vergüenza por sus propios pecados, y su compunción. En el libro del Eclesiástico, “Sirácida“, en la primera lectura, se escucha: “Su plegaria sube hasta las nubes“. En la epístola de San Pablo, a manera de testamento espiritual, el Apóstol explica sus sentimientos. Es un texto realmente impresionante. Todos los santos terminan igual: con el abandono de todos; por el cual part cipan del abandono del Señor en la Cruz, en la sola fe y de la pura fidelidad: “He combatido el noble combate, he acabado la carrera, he conservado la fe“. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2022, p.482) |
Diumenge del fariseu i del publicà Jesús explica els misteris del Regne de Déu i l’evangelista explica a qui va dirigida la paràbola: “A uns que es refiaven que eren justos, i tenien per no res (lit.: menyspreaven) a tots els altres“. En el Regne de Déu ningú pot justificar-se a si mateix. La salvació és sempre do de Déu i és gratuïta. El fariseu, omplint-se de si mateix, troba el buit de Déu en el seu cor. I el pecador, experimentant el buit del seu cor, troba la misericòrdia de Déu. Pròpiament, el fariseu era un “ateu“, ja que només creia en si mateix. Un idòlatra. L’actitud de tots dos és suggerent: el primer es comporta com si el temple fos seu; l’altre, com qui no gosa ni entrar-hi. No hi ha pecat pitjor que l’auto-glorificació, no hi ha res que impedeixi més l’adveniment del Regne de Déu. Sobretot, els qui creuen que donen glòria a Déu, quan, de fet, es donen glòria a si mateixos. Els qui invoquen la misericòrdia de Déu, encara que siguin grans pecadors, al final troben la glòria de Déu; la de Déu, no la seva. Hi ha cristians que només poden oferir la vergonya dels seus propis pecats, i la seva compunció. En el llibre de Jesús, fill de Sira, “Eclesiàstic“, de la primera lectura, s’escolta: “El crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols“. En l’epístola, sant Pau, a manera de testament espiritual, en finalitzar la seva vida apostòlica, explica els seus sentiments. És un text realment impressionant. Tots els sants acaben igual, amb l’abandó de tots, pel qual participen de l’abandó del Senyor a la Creu, amb la sola fe i amb la pura fidelitat: “Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel (lit.: he conservat la fe)“. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2022, p.462) |
