ANUNCIACIÓN DEL SEÑOR – 25/03 – ANUNCIACIÓ DEL SENYOR
|
Es una fiesta ecuménica: en el calendario bizantino es una de las “doce fiestas”. Se ha llamado de diversas maneras: “Festum incarnationis; initium redemptionis; conceptio Christi; anuntiatio Christi; anuntiatio dominica“. Su historia es compleja e influyó mucho en la confección del calendario litúrgico. Disposiciones conciliares antiquísimas piden que este día se celebre como si fuera el Día del Señor. Realmente es un día fuera de la Cuaresma: se celebra la plenitud del tiempo y el inicio de la redención (Gál 4,4). La Liturgia de la Misa y de las Horas se reviste de una gran belleza teológica. Pastoralmente, esta celebración debería vitalizarse. La Liturgia hoy celebra al Señor Resucitado, adora la Santa Trinidad, única fuente de vida y de alegría, haciendo memoria de la Madre de Dios, “venerantes memoria” y proclamando el Evangelio. Misa: Is 7, 10-14; 8, 10b; Sal 39, 7-8a. 8b-9. 10. 11; Heb 10, 4-10; Lc 1, 26-38 La anunciación del Señor es un texto verdaderamente “maior” de la Escritura. Realmente, está repleto de significados dogmáticos y espirituales, y en este sentido es inagotable. El contexto es la “teofanía” del ángel, mensajero de Dios y mediador de Dios mismo. Éste saluda a la joven de Nazaret, desposada con José. Tanto el saludo “Alégrate“, como la expresión “no temas“, tienen resonancias de los relatos de las apariciones del Resucitado. La llama “llena de gracia” y le dice “el Señor está contigo” “Emmanuel“. Le anuncia que será la madre del Mesías: “Concebirás en tu vientre y darás a luz un hijo, y le pondrás por nombre Jesús“. El ángel comunica el Misterio con elementos del misterio pertenecientes a las categorías bíblicas del Antiguo Testamento: “Será grande“, “Dios mismo”, “se llamará Hijo del Altísimo“, “hijo del Dios inaccesible y trascendente”, “el Señor Dios le dará el trono de David, su padre y su reino no tendrá fin“. “Reinar“, bíblicamente, significa “salvar“. Las últimas palabras, “non erit finis“, entraron en la Profesión de fe. Ante la turbación y el anuncio, la virgen de Nazaret pregunta comprensiblemente: “¿Cómo será eso, pues no conozco varón?” Literalmente “¿Cómo se hará esto?“ Será por obra del Espíritu Santo, que la “cubrirá con su sombra“, como la nube que acompañaba al pueblo santo de Dios en el desierto. El fruto que nacerá de ella será el “Santo“, el gran Sacerdote. Y será “Hijo de Dios“, consustancial con el Padre como Dios, y consustancial a la madre como ser humano. La virgen de Nazaret acepta total y humildemente la Palabra-Evento: “Hágase en mí“, por parte de Dios, según tu palabra. El anuncio viene acompañado de la buena nueva de la concepción de Isabel. No es una cuestión menor. Como en las mujeres bíblicas estériles, así Sara, la fecundidad resplandece más como un don de Dios, Señor, incluso, de lo imposible, como la virginidad de la “Siempre Virgen María“. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2022, p.180) |
Es una festa ecumènica: en el calendari bizantí és una de les “dotze festes”. S’ha anomenat de diverses maneres: “Festum incarnationis“; “Initium Redemptionis“; “Conceptio Christi“; “Anuntiatio Christi“; “Anuntiatio dominica“. La seva història és complexa i va influir molt en la confecció del calendari litúrgic. Disposicions conciliars antiquíssimes demanen que aquest dia se celebri com si fos el Dia del Senyor. Realment és un dia fora de la Quaresma: se celebra la plenitud del temps i l’inici de la redempció (Ga 4,4). La Litúrgia de la Missa i de les Hores es revesteix d’una gran bellesa teològica. Pastoralment, aquesta celebració hauria de revitalitzar-se. La Liturgia avui, celebra el Senyor Ressuscitat, adora la Santa Trinitat, única font de vida i d’alegria, fent memòria de la Mare de Déu, “venerantes memòria” i proclamant l’Evangeli de la gràcia, el primer Evangeli, realment Evangeli “Alpha“: l’anunciació del Senyor i la seva concepció per obra de l’Esperit Sant en el si virginal de Maria. L’article del Credo ocupa el centre: “Incarnatus est de Spiritu Sancto, ex Maria Virgine et homo factus est“. En aquesta solemnitat s’harmonitzen l’homologia i la Litúrgia. És tota ella la confessió de l’encarnació de la Paraula com a primer principi de la fe cristiana. Això s’expressa en la rica, bella i antiga “eucologia” de la festa, tant la menor com la major. Malgrat la seva universalitat, la Litúrgia hispana no celebra aquesta solemnitat. Així ho va prohibir el cànon del X Concili de Toledo (655) per la raó, explicitada en aquest cànon, que la solemnitat no es pot celebrar dignament a la Quaresma: es va transferir al 18 de desembre, vuit dies abans del Nadal. Missa: Is 7, 10-14; 8, 10; Sal 39, 7-8a. 8b-9. 10. 11; He 10, 4-10; Lc 1, 26-38 L‘anunciació del Senyor és un text veritablement “maior” de l’Escriptura. Realment, és ple de significats dogmàtics i espirituals i, en aquest sentit, és inesgotable. El context és la “teofania” de l’àngel, missatger de Déu i mitjancer de Déu mateix. Aquest saluda la jove de Natzaret, promesa amb Josep. Tant la salutació “Alegra’t“, com l’expressió “no tinguis por“, tenen ressonàncies dels relats de les aparicions del Ressuscitat. L’anomena “plena de gràcia” i li diu “el Senyor és amb tu” “Emmanuel“. Li anuncia que serà la mare del Messies: “Tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús“. L’àngel comunica el Misteri amb elements del misteri pertanyents a les categories bíbliques de l´Antic Testament: “Serà gran“, Déu mateix, “l’anomenaran Fill de l’Altíssim“, fill de Déu inaccessible i transcendent, “el Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare i el seu regnat no tindrà fi“. “Regnar“, bíblicament, significa “salvar“. Les últimes paraules, “non erit finis“, van entrar a la Professió de fe. Davant la torbació i l’anunci, la verge de Natzaret pregunta comprensiblement: “¿Com pot ser això, si jo no tinc marit?“ Literalment: “Com es farà això?“ Serà per obra de l’Esperit Sant, ja que “el poder de l’Altíssim la cobrirà amb la seva ombra“, com el núvol que acompanyava el poble sant de Déu en el desert. El fruit que naixerà d’ella serà el “Sant“, el gran Sacerdot. I serà “Fill de Déu“, consubstancial amb el Pare com a Déu, i consubstancial a la mare com a ésser humà. La verge de Natzaret accepta total i humilment la Paraula-Esdeveniment: “Que es compleixin en mi“, per part de Déu, “les teves paraules“. L’anunci ve acompanyat de la bona nova de la concepció d’Isabel. No és una qüestió menor. Com en les dones bíbliques estèrils, així Sara, la fecunditat resplendeix més com un do de Déu, Senyor fins i tot de l’impossible, com la virginitat de la “Sempre Verge Maria“. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2022, p.176)
|
