|
Domingo de la moneda del César
El aforismo “dad al César lo que es del César, y a Dios lo que es de Dios” es célebre y, frecuentemente, se ha empleado para remarcar la diferencia y separación entre el poder temporal y la Iglesia.
Pero no tiene que ver con la perícopa evangélica de hoy.
En el ministerio de Jesús en Jerusalén, intervienen los fariseos, a quien el pueblo profesaba simpatía, a diferencia de los saduceos, que habían pactado con Roma.
Ellos buscan la opinión de Jesús sobre una cuestión tan embarazosa como es el tributo a Roma.
Pagar el tributo era signo de la sumisión a su ocupación y significaba colaborar con el Imperio y sus finanzas.
Eran una pregunta y una respuesta difíciles, comprometidas.
Van a Jesús insidiosamente para inquirirle sobre la licitud de pagar el tributo.
Jesús les hace mostrar la moneda, el “denario” y les pregunta sobre su figura y el epígrafe.
Evidentemente, responden que son del César.
Entonces, el Señor, no sin antes llamarles “hipócritas”, les alega: “Pues dad al César lo que es del César y a Dios lo que es de Dios”.
Con esto se evidencia que el poder del César no tiene nada que ver con el poder de Dios.
La expresión “dad al César” es casi despectiva, como si fuera considerado escoria.
El Señor desvía la cuestión e insiste en devolver a Dios lo que le pertenece.
Es sobre el Altísimo sobre quien reclama la atención Jesús, y propiamente, no se posiciona: responde por elevación.
Como si dijera: “el César ya está bien servido con las riquezas engañosas, pero a Dios se le debe dar todo” (véase Evangelio del próximo Domingo).
Jesús se escapa de la legitimidad o ilegitimidad del poder temporal y reivindica a Dios, que está más allá de todo.
No hay posible equiparación entre César y Dios.
El hombre no ha sido creado a imagen del César, sino a imagen de Dios.
El señorío de Dios se manifiesta en la historia, incluso valiéndose de los paganos, como Ciro, para hacer retornar el pueblo del exilio, en la primera lectura.
El poder del César llega, al fin y al cabo, donde llega su moneda: es un poder limitado.
Pero el poder de Dios se manifiesta en toda persona que lleva la imagen, “eikós” de la creación divina.
En la segunda lectura leemos el exordio de la carta de san Pablo a los de Tesalónica, que leeremos hasta el último Domingo del año litúrgico.
(Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2020, Liturgia fovenda, p.392)
|
|
Diumenge de la moneda del Cèsar
La dita “doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” és cèlebre i, freqüentment, s’ha emprat per remarcar la diferència i separació entre el poder temporal i l’Església.
Però no té res a veure amb la perícopa evangèlica d’avui.
En el ministeri de Jesús a Jerusalem, intervenen els fariseus, a qui el poble professava simpatia, a diferència dels saduceus, ja que havien pactat amb Roma.
Ells cerquen l’opinió de Jesús sobre una qüestió tant enutjosa com és el tribut de Roma.
Pagar el tribut era signe de la submissió a la seva ocupació i volia dir col·laborar amb l’Imperi i les seves finances.
Era una pregunta i una resposta difícils.
Van a Jesús insidiosament per preguntar sobre la licitud de pagar el tribut.
Jesús els fa mostrar la moneda, el “denari” i els pregunta sobre la seva figura i l’epígraf.
Evidentment, contesten que són del Cèsar.
Llavors el Senyor, no sense abans anomenar-los “hipòcrites”, els respon: “Doncs, retorneu al Cèsar això que és que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”.
Amb això s’evidencia que el poder del Cèsar no té res a veure amb el poder de Déu.
L’expressió “retorneu al Cèsar” és quasi despectiva, talment com si fos considerat escòria.
El Senyor desvia la qüestió i insisteix a retornar a Déu allò que li pertany.
És sobre Déu que reclama l’atenció.
Jesús, pròpiament, no es posiciona: respon per elevació.
Com si digués: “el Cèsar ja està ben servit amb les riqueses enganyoses, però a Déu se li ha de donar tot” (vegeu Evangeli del Diumenge vinent).
Jesús s’escapa de la legitimitat o il·legitimitat del poder temporal i reivindica Déu, que és més enllà de tot.
No hi ha possible equiparació entre Cèsar i Déu.
L’home no ha estat creat a imatge del Cèsar, sinó a imatge de Déu.
La senyoria de Déu es manifesta en la història, fins i tot, valent-se dels pagans, com Cir, per fer retornar el poble de l’exi-li, a la primera lectura.
El poder del Cèsar arriba, al cap i a la fi, on arriba la seva moneda: és un poder limitat.
Però el poder de Déu es manifesta en tota persona que porta la imatge “eikós” de la creació divina.
En la segona lectura llegim l’exordi de la carta de sant Pau als de Tessalònica, que llegirem fins l’últim Diumenge de l’any litúrgic.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.358) |
