DOMINGO XXIX DEL TIEMPO ORDINARIO – 2022/10/16 – DIUMENGE XXIX DE DURANT L’ANY
|
Domingo del juez sin entrañas El Señor en el camino hacia Jerusalén enseña que debemos orar siempre y sin cansarnos. De hecho, expresa su interior: Él vivía constantemente unido al Padre en el Espíritu Santo en un diálogo de oración y de contemplación. Como siempre, lo explica a través de la “parábola del juez inicuo“, sin entrañas y sin temor a Dios, capaz de escuchar a una viuda, una pobre, sólo por su empeño u obstinación, y de hacerle justicia sólo para quedar tran quilo. Si un insignificante juez de la tierra es capaz de hacer esto, por contraste, ¿qué no hará el juez de los jueces, Dios mismo, en favor de sus “elegidos“, sus predilectos que le suplican? Unos elegidos “que claman ante Él día y noche“, esto es, siempre. La perícopa termina sorprendentemente con la misteriosa sentencia: “Cuando el Hijo del hombre vendrá, ¿creéis que encontrará fe en la tierra?“ Con ello manifiesta que la oración es la expresión de la fe, sin oración no hay fe. De ahí la necesidad de orar siempre. La imagen de Moisés levantando los brazos para interceder y hacer penitencia por el pueblo que combate es muy elocuente. En la Iglesia habrá siempre quienes en el claustro o en la soledad de su habitación rezarán por quienes luchan, y harán penitencia. Estos deberán ser sostenidos por todos, de lo contrario todo se convierte en un activismo sin gracia. Todos debemos orar y ayudar a los demás a perseverar en la oración en los combates que la Iglesia debe sostener a cada tiempo. Ella que debe proclamar la palabra del Evangelio, “a tiempo y a destiempo“, según exhorta Pablo a Timoteo. La Iglesia sabe también que el auxilio le viene del Señor “que hizo el cielo y la tierra“, según cantamos en el Salmo. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2022, p.470)
|
Diumenge del jutge sense entranyes El Senyor, en el camí vers Jerusalem, ensenya que hem de pregar sempre i sense cansar-nos. De fet, expressa la seva vivència interior: Ell vivia constantment unit al Pare en l’Esperit Sant en el diàleg de la pregària i de la contemplació. Com sempre, ho explica a través de la “paràbola del jutge inic“, sense entranyes i sense temor a Déu, que es capaç d’escoltar a una vídua, una pobra, només per la seva obstinació i li fa justícia només per quedar tranquil. Si un insignificant jutge de la terra es capaç de fer això, per contrast, ¿què no farà el jutge dels jutges, Déu mateix, en favor dels seus “elegits“, els seus predilectes que supliquen? Uns “elegits” que “clamen nit i dia“, això és, sempre. La perícopa acaba sorprenentment amb la misteriosa sentència: “Quan el Fill de l’home vindrà, ¿creieu què trobarà fe a la terra?“ Amb això manifesta que la pregària és l’expressió de la fe, sense pregària no hi ha fe. D’aquí la necessitat de pregar sempre. La imatge de Moisès aixecant els braços per intercedir i fer penitència pel poble que combat és molt eloqüent. En l’Església hi haurà sempre els qui en el claustre o en la solitud de la seva cambra pregaran i faran penitència pels qui lluiten. També els contemplatius han de ser sostinguts per tots, altrament tot esdevé un activisme sense consciència de la gràcia. Tots hem de pregar i ajudar als altres a perseverar en oració en els combats que l’Església ha de sostenir a cada temps. Ella, que ha de proclamar la paraula de l’Evangeli, “tant si és oportú com si no ho és“, segons exhorta Pau a Timoteu. L’Església sap també que l’auxili li ve del Senyor “que ha fet cel i terra“, com cantem en el Salm. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2022, p.451) |
