DOMINGOXXDELTIEMPOORDINARIO – 14/08/2022 – DIUMENGEXXDEDURANTL’ANY
|
Domingo del fuego que el Señor ha venido a traer a la tierra El fuego con que el Señor quiere hacer arder el mundo es el amor de Dios que empieza a quemar desde la Cruz, el Bautismo que está deseoso de recibir. El fuego es siempre símbolo del Espíritu Santo. En el Nuevo Testamento el amor de Dios separa de manera más clara e inexorable que en el Antiguo Testamento las dos ciudades, utilizando el lenguaje agustiniano: la ciudad de Dios y la ciudad del mundo, opuesta al Reino de Dios. La primera se fundamenta en el amor, la segunda en la concupiscencia del mundo. No es posible permanecer neutral, hay que tomar partido. Desde la Cruz se establece una lucha entre una y otra. Un combate que permanece hasta la victoria final del bien. No es una lucha igual, porque el bien y el mal son dos principios diferentes: sobre el bien se puede fundamentar todo, sobre el mal nada. No es la paz según el mundo la que ha venido a llevarnos, sino la paz según Dios. La imagen de la familia desunida es hiperbólica, es simplemente una cita del profeta Miqueas (7,6) y hay que entenderla dentro del lenguaje se mítico. En el amor de Cristo la familia se unirá más, nunca menos. En este combate, los cristianos, carta a los Hebreos, deben tener “fijos los ojos en el que inició y completa” el camino de la fe. Al mismo tiempo, hay que sentirse confortados por la “nube tan ingente de testigos” que nos enseñan cómo debemos vivir la fe. Los mártires son el trofeo de la victoria pascual del Señor. Esta lucha es también una “carrera“, en la que siempre existe la tentación de retirarnos: “corramos, con constancia, en la carrera que nos toca“. Lo que pesa más para correr es el pecado, este es ciertamente el contrapeso de la gracia. El cristiano es “athleta Christi“. Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2022, p.386) |
Diumenge del foc que el Senyor ha vingut a portar a la terra El foc amb què el Senyor vol abrusar el món és l’amor de Déu que comença a cremar des de la Creu, el “Baptisme” que està desitjós de rebre. El foc és sempre símbol de l’Esperit Sant. En el Nou Testament, l’amor de Déu separa de manera més clara i inexorable que en l’Antic Testament les dues ciutats, emprant el llenguatge agustinià: la ciutat de Déu i la ciutat del món, oposada al Regne de Déu. La primera, fonamentada en l’amor; la segona, en la concupiscència del món. No és possible romandre neutral, cal prendre partit. Des de la Creu, s’estableix una lluita entre una i altra. Un combat que roman fins a la victòria final del bé. No és una lluita igual, perquè el bé i el mal són dos principis diferents: sobre el bé es pot fonamentar tot, però sobre el mal, no res. No és la pau segons el món la que ha vingut a portar-nos, sinó la pau segons Déu. La imatge de la família desunida és hiperbòlica: és senzillament una cita del profeta Miquees (7,6) que ha d’entendre’s contextualitzada dins el llenguatge semític. En l’amor de Crist, la família s’unirà molt més, mai menys. En aquest combat, els cristians, carta als Hebreus, han de tenir la mirada fixa “en qui ha obert el camí de la fe i el duu a terme“. Al mateix temps, han de sentir-se confortats “pel núvol tan gran de testimonis que ens ensenyen com hem de viure la fe“. Els màrtirs són el trofeu de la victòria pasqual del Senyor. Aquesta lluita és també una cursa, en la qual sempre existeix la temptació de retirar-nos: “Sense cansar-nos-en, […] llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada“. El que pesa més per córrer és el pecat, aquest és certament el contrapès de la gràcia. El cristià és “athleta Christi“. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2022, p.376) |
