Efemèrides setmana 23-29/08/2021
|
24 DIMARTS SANT BARTOMEU, apòstol Segons l’Evangeli de Joan, Natanael fou un dels deixebles als quals Jesús es va aparèixer al Mar de Tiberíades després de la seva Resurrecció (Jo 21,2). El Mestre l’havia reconegut per mediació de Felip (Jo 1,45). Joan és l’únic evangelista que esmenta Natanael i, donat que a les llistes dels Evangelis sinòptics el nom de Felip és seguit pel de Bartomeu, la tradició va assimilar Bartomeu i Natanael com un sol personatge. Segons la Sinopsi, va ser un dels Dotze (Mt 10,3; Mc 3,18; Lc 6,14). Va ser també testimoni de l’Ascensió de Jesús (Fets 1,13). Segons una tradició recollida per Eusebi de Cesarea, Bartomeu va marxar a predicar l’Evangeli a l’Índia, on va deixar una còpia de l’Evangeli de Mateu en arameu. La tradició armènia li atribueix també la predicació de la Bona Nova al país caucàsic, juntament amb sant Judes Tadeu. Tots dos són considerats sants patrons de l’Església Apostòlica Armènia. Unim-nos avui a la pregària per la unitat, i a la comunió amb aquestes santes Esglésies, que han conservat la fe apostòlica i han patit sofriments inenarrables, genocidi armeni. La tradició identifica Bartomeu amb Natanael, que es fa present al passatge que avui escoltem a l’inici de l’Evangeli de Joan. Natanael, abans que parlés amb Jesús, ja fou contemplat pel Senyor. Quan el Mestre el veu venir diu d’ell que és “un israelita digne d’aquest nom, un home que no enganya“, amant de la pau i de l’Escriptura. Natanael confessa llavors la fe d’Israel sobre el Messies, i Jesús li diu que encara veurà “coses més grans“. Veurà l’escala de Jacob; el cel obert, Déu mateix comunicant-se; i el Fill de l’home, l’home que ve de Déu, acompanyat de la glòria divina, significada pels àngels. Veurà, en definitiva, la glòria de la Resurrecció. També el vident de l’Apocalipsi veu la ciutat santa, esposa gloriosa, que “baixava del cel“. Aquesta ciutat és oberta per tots costats, amb “dotze portes i un fonament de dotze pedres que duu els noms dels dotze apòstols de l’Anyell“. És l’Església, consumada en la glòria i revelada a la fi dels temps, fonamentada en el testimoni apostòlic i oberta a tothom per la seva predicació. L’Església d’aquest món tampoc ha de tancar mai les portes a ningú, molt menys als pobres i pecadors, ja que reflecteix la Jerusalem del cel, les portes de la qual estan sempre obertes de bat a bat, perquè hi faltem nosaltres, els últims pecadors. 26 DIJOUS SANTA TERESA DE JESÚS JORNET i IBARS, verge Una santa que avui omple de goig el seu poble d’Aitona, de la diòcesi de Lleida, la Congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats i tota l’Església catòlica. Va néixer el 9 de gener del 1843 i va rebre el Baptisme l’endemà. Està molt vinculada al beat Francesc Palau i Quer, del qual era neboda. Va morir a Líria (València) el 26 d’agost del 1897. Les seves despulles van ser traslladades a la Casa Mare, a València, el dia 1 de juny de 1904. Pius XII la va beatificar el 27 d’abril de 1958. Sant Pau VI la va canonitzar el 27 de gener del 1974, i la va proclamar “patrona de l’ancianitat” el 24 de febrer del 1977. D’una activitat desbordant, amb 25 anys de fundadora va obrir 103 comunitats, a Espanya i Amèrica: una mitjana estadística de 4 per any. Va morir amb només 54 anys. Va deixar escrit que no volia canonitzacions a la seva Congregació ja que això implicava gastar diners i recursos: això explica que fos beatificada tan tard. Deia sovint: “Déu en el cor, l’eternitat sempre present al pensament i el món sota els peus“, indicant així l’experiència trinitària, atenció mental a allò perenne, i un servei universal i ferm. Santa Teresa Jornet i les seves germanes són un exponent viu de les paraules del Senyor: “del seu interior brollaran rius d’aigua viva” (Jo 7,38). 27 DIVENDRES SANTA MÒNICA “Es impossible que es perdi un fill de tantes llàgrimes“. Ella plorava per la meva mort espiritual, Déu meu, amb la fe que tu li havies donat, i tu vas escoltar el seu clam. La vas sentir quan ella amb les seves llàgrimes regava la terra davant els teus ulls; ella pregava per mi a tot arreu, i tu vas sentir la seva pregària (…). Les seves pregàries arribaven a la teva presència, però tu em deixaves encara mantenir-me en la meva obstinació i romandre en la foscor. “Com podia ser que tu deixessis d’escoltar i rebutgessis les llàgrimes de la qual, Mònica, la meva mare, no et demanava or ni plata ni cap bé fugisser sinó la salvació espiritual del seu fill, que era seu perquè tu li havies donat?“. (De Les Confessions de sant Agustí) 28 DISSABTE SANT AGUSTÍ, bisbe i doctor de l’Església Després de la seva conversió i Baptisme, mentre ensenyava Retòrica a Milà, va decidir tornar a la seva pàtria amb el desig de servir millor l’Església. Allí fou ordenat prevere l’any 391 per ajudar l’ancià bisbe d’Hipona, a qui succeiria a la seu episcopal poc temps després. La seva activitat de bisbe va estar en gran part dirigida a defensar la fe contra diverses heretgies, com el maniqueisme, el donatisme, el pelagianisme, l’arrianisme, etc. Sant Agustí té una personalitat complexa i profunda, quasi inabastable: és filòsof, teòleg, místic, poeta, orador, polemista, escriptor, pastor. Qualitats que es complementen entre si i que converteixen el Bisbe d’Hipona, en paraules de Pius XI, en un home “al qual gairebé ningú o només uns pocs, de quants han viscut des de l’inici del gènere humà fins avui, es poden comparar“. Sant Agustí, però, és sobretot un Pastor que se sent i es defineix com a “servent de Crist i servent dels servents de Crist“, i ho viu en les seves conseqüències extremes: plena disponibilitat als desitjos dels fidels; desig de no aconseguir la salvació sense els seus, “no vull ser salvat sense vosaltres“; pregària a Déu per estar sempre disposat a morir per ells; amor envers aquells que estan en l’error, encara que aquests no ho vulguin, o l’ofenguin… En definitiva, és Pastor en el sentit ple de la paraula. La seva predicació en les celebracions litúrgiques és immensa. Una predicació recollida, en gran part, pels estenògrafs, de manera que quasi podem escoltar la seva veu. És anomenat “Doctor de la gràcia” i la seva influència dins el pensament cristià és decisiva. No es pot explicar teologia cristiana sense fer-hi referència obligada. Tant la vida com les obres de sant Agustí reclamen ser estudiades i meditades. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.363ss) |
24 MARTES SAN BARTOLOMÉ, apóstol Según el Evangelio de Juan, Natanael fue uno de los discípulos a los que Jesús se apareció en el Mar de Tiberíades después de su Resurrección (Jn 21,2). El Maestro le había reconocido por mediación de Felipe (Jn 1,45). Juan es el único evangelista que menciona a Natanael y, dado que en las listas de los Evangelios sinópticos el nombre de Felipe es seguido por el de Bartolomé, la tradición asimiló Bartolomé y Natanael como un solo personaje. Según la Sinopsis, fue uno de los Doce (Mt 10,3; Mc 3,18; Lc 6,14). Fue también testigo de la Ascensión de Jesús (Hch 1,13). Según una tradición recogida por Eusebio de Cesarea, Bartolomé marchó a predicar el Evangelio a la India, donde dejó una copia del Evangelio de Mateo en arameo. La tradición armenia le atribuye también la predicación de la Buena Nueva en el país caucásico, junto a san Judas Tadeo. Ambos son considerados santos patrones de la Iglesia Apostólica Armenia. Unámonos hoy a la plegaria por la unidad y a la comunión con estas santas Iglesias, que han conservado la fe apostólica y han sufrido inenarrablemente, genocidio armenio. La tradición identifica Bartolomé con Natanael, quien aparece en el pasaje que hoy escuchamos al inicio del Evangelio de Juan. Natanael, antes que hablase con Jesús, ya fue contemplado por el Señor. Cuando el Maestro lo ve venir dice de él que es “un israelita sin engaño“, amante de la paz y de la Escritura. Natanael confiesa entonces la fe de Israel sobre el Mesías, y Jesús le dice que todavía verá “cosas mayores“. Verá la escala de Jacob; el cielo abierto, Dios mismo comunicándose; y el Hijo del hombre, el hombre que viene de Dios, acompañado de la gloria divina, significada por los ángeles. Verá, en definitiva, la gloria de la Resurrección. También el vidente del Apocalipsis ve la ciudad santa, esposa gloriosa, que “descendía del cielo“. Esta ciudad está abierta por todos lados, con “doce puertas y doce cimientos, que llevan el nombre de los doce apóstoles del Cordero“. Es la Iglesia, consumada en la gloria y revelada al fin de los tiempos, fundamentada en el testimonio apostólico y abierta a todo el mundo por su predicación. La Iglesia de este mundo tampoco debe cerrar las puertas a nadie, mucho menos a los pobres y pecadores, ya que refleja la Jerusalén del cielo, cuyas puertas están siempre abiertas de par en par, porque faltamos nosotros, los últimos pecadores. 26 JUEVES SANTA TERESA DE JESÚS JORNET e IBARS, virgen
Una santa que hoy llena de gozo a su pueblo de Aitona, en la diócesis de Lleida, a la Congregación de las Hermanitas de los ancianos desamparados y a toda la Iglesia católica. Nació el 9 de enero de 1843 y recibió el Bautismo al día siguiente. Está muy vinculada al beato Francisco Palau y Quer, de quien era sobrina. Murió en Líria (Valencia) el 26 de agosto de 1897. Sus restos fueron trasladados a la Casa Madre, en Valencia, el día 1 de junio de 1904. Pío XII la beatificó el 27 de abril de 1958. San Pablo VI la canonizó el 27 de enero de 1974, y la proclamó “patrona de la ancianidad” el 24 de febrero de 1977. De una actividad desbordante, con 25 años de fundadora abrió 103 comunidades, en España y América: una media estadística de 4 por año. Murió con tan sólo 54 años. Dejó escrito que no quería canonizaciones en su Congregación ya que esto implicaba gastar dinero y recursos: esto explica que fuese beatifi- cada tan tarde. Decía a menudo: “Dios en el corazón, la eternidad siempre presente en el pensamiento y el mundo bajo los pies“, indicando así la experiencia trinitaria, la atención mental a lo perenne, y un servicio universal y firme. Santa Teresa Jornet y sus hermanas son un exponente vivo de las palabras del Señor: “de su interior brotarán ríos de agua viva” (Jn 7,38). 27 VIERNES SANTA MÓNICA
“Es imposible que se pierda un hijo de tantas llàgrimes“. “Ella lloraba por mi muerte espiritual, Dios mío, con la fe que tú le habías dado, y tu escuchaste su clamor. La atendiste cuando ella con sus lágrimas regaba la tierra ante tus ojos; ella oraba por mí en todas partes, y tú escuchaste su oración (…). Sus oraciones llegaban a tu presencia, pero tú me dejabas aún mantenerme en mi empeño y permanecer en la oscuridad. “¿Cómo podía ser que tú dejaras de escuchar y rechazaras las lágrimas de la que Mónica, mi madre, no te pedía oro ni plata ni ningún bien fugaz sino la salvación espiritual de su hijo, que era suyo porque tú se lo habías dado?”. (De Las Confesiones de san Agustín) 28 SÁBADO SAN AGUSTÍN, obispo y doctor de la Iglesia Después de su conversión y Bautismo, mientras enseñaba Retórica en Milán, decidió volver a su patria con el deseo de servir mejor a la Iglesia. Allí fue ordenado presbítero en el año 391 para ayudar al anciano obispo de Hipona, a quien sucedería en la sede episcopal poco tiempo después. Su actividad como obispo estuvo en gran parte dirigida a defender la fe contra varias herejías, como el maniqueísmo, el donatismo, el pelagianismo, el arrianismo, etc. San Agustín tiene una personalidad compleja y profunda, casi inalcanzable: es filósofo, teólogo, místico, poeta, orador, polemista, escritor, pastor. Cualidades que se complementan entre sí y que convierten al Obispo de Hipona, en palabras de Pío XI, en un hombre “al que casi nadie o sólo unos pocos, de cuantos han vivido desde el inicio del género humano hasta hoy, se pueden comparar“. San Agustín, empero, es sobre todo un Pastor que se siente y se define como “siervo de Cristo y siervo de los siervos de Cristo“, y lo vive en sus consecuencias extremas: plena disponibilidad a los deseos de los fieles; deseo de no conseguir la salvación sin los suyos, “no quiero ser salvo sin vosotros“; oración a Dios para estar siempre dispuesto a morir por ellos; amor para con aquellos que están en el error, aunque éstos no lo quieran, o aunque le ofendan… En definitiva, es Pastor en el sentido pleno de la palabra. Su predicación en las celebraciones litúrgicas es inmensa. Una predicación recogida, en gran parte, por los estenógrafos, por lo que casi podemos oír su voz. Es llamado “Doctor de la gracia” y su influencia dentro del pensamiento cristiano es decisiva. No se puede explicar teología cristiana sin hacer referencia obligada a su figura. Tanto la vida como las obras de San Agustín reclaman ser estudiadas y meditadas. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.377ss) |
