XXXII SETMANA DE DURANT L’ANY – 7-12/11/2022 –
DILLUNS
Missa: Tt 1, 1-9; Sal 23, 1-2. 3-4ab. 5-6; Lc 17, 1-6
Són paraules del Senyor adreçades a la comunitat de deixebles, l’Església: d’escàndols sempre n’hi haurà, per condició humana.
Els “petits” són, sense cap mena de dubte, els creients: els senzills i humils de cor que s’obren a la fe.
Escandalitzar-los vol dir fer-los ensopegar en el camí de la fe i apartar-los de Jesucrist.
L’advertència de Jesús és severa: la vida dels escandalosos no val res, només serveix per a ser llançada “al mar“, terrible imatge semítica de l’abisme del mal.
La comunitat cristiana està cridada a practicar el perdó, i per això ha de suplicar aquest do: “Doneu-nos més fe“.
Això vol dir que la fe és capaç de créixer i, també, que només el Senyor pot completar-la.
Una fe que és petita inicialment, “menuda com un gra de mostassa” però que pot arrencar un arbre i plantar-lo “al mar” ¡al bell mig del mal més absolut!: una imatge surrealista que descriu com n’és d’il·limitat el seu poder i la seva vitalitat fins i tot en les pitjors circumstàncies existencials.
DIMARTS
Missa: Tt 2, 1-8. 11-14; Sal 36, 3-4. 18 i 23. 27 i 29; Lc 17, 7-10
Els apòstols, l’Església, no treballen en vista a una recompensa, treballen pel Senyor i prou.
Són servidors, “servents” del Regne com Jesús, “el qui serveix (22,27) [diakonos], el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres” (Mt 20,28).
Els cristians, els ministres de l’Església, han de dir: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure“.
Paraules que es poden traduir per “som servents inútils“, en el sentit que “tot és gràcia” (santa Teresina).
No es consideren ni indispensables ni insubstituïbles: simplement treballen a favor del Regne per amor a Crist i fidelitat al seu Evangeli.
Són conscients que si fan alguna cosa de bo és per gràcia del Senyor que els ha cridat i capacitat.
La disponibilitat a la tasca del Regne dóna pau i impedeix tractar els germans com a “criats o esclaus“: posar-se al servei del Senyor és ja do i alegria entre germans.
DIMECRES
DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ
A questa festa és important litúrgicament: la basílica del Laterà és la catedral del bisbe de Roma, el Papa, successor de Pere, que presideix en la caritat la comunió de totes les Esglésies del món.
Celebrem, doncs, la comunió eclesial amb el Papa i amb ell, amb totes les Esglésies presidides pels successors dels apòstols, els bisbes.
La basílica del Sant Salvador del Laterà porta aquest títol: “Omnium urbis et orbis ecclesiarum mater et caput“, “Mare i cap de totes les Esglésies de la ciutat de Roma i de tota la terra“.
La seva celebració és un signe d’amor i d’unitat amb el Romà Pontífex.
La basílica està dedicada a Crist, Salvador.
De la litúrgia de la “Dedicació de les esglésies” es desprèn una bella eclesiologia de comunió.
Ha de celebrar-se la Dedicació de l’església del lloc, parròquia, monestir, per a significar que allà hi ha una comunitat de cristians dedicats a Déu.
Ha de celebrar-se la Dedicació de l’Església- Catedral per a significar la comunió de l’Església diocesana en comunió amb un bisbe i el seu presbiteri.
Un bisbe, al seu torn, que resta en comunió amb el successor de Pere, fonament i signe de la unitat de les Esglésies i, per tant, s’ha de celebrar la Dedicació de la seva catedral, sant Joan del Laterà.
Celebrar l’aniversari de la dedicació de la catedral de Roma expressa la comunió de totes les Esglésies amb Pere.
No se celebra la dedicació d’un edifici, sinó d’una comunitat cristiana que es reuneix i és simbolitzada per un determinat edifici visible.
En aquest sentit, ni l’antiguitat, ni l’art ni l’arquitectura, des del punt de vista litúrgic, importen gens.
Als països pobres, per exemple, les catedrals són insignificants com a arquitectura, però no per això deixen de ser significatives eclesialment.
“Dedicare” és un verb llatí que significa “donar-se completament al servei de“.
Per als cristians vol dir ser lliurats a la missió que el Senyor ha confiat a la seva Església.
La Litúrgia de la Dedicació en els tres nivells explicitats significa la unitat i la comunió de les Esglésies.
En la tradició litúrgica, la celebració de la Dedicació era un dia de festa per a la comunitat, “dies laetitiae” on ressonaven les paraules del llibre de Nehemies: “El goig del Senyor serà la vostra força” (8,10).
La melodia alegre de fons és la de l’himne de l’Ofici de la Dedicació: “Urbs Ierusalem beata“.
Missa: Ez 47, 1-2. 8-9. 12 (o bé: 1C 3, 9c-11. 16-17); Sal 45, 2-3. 5-6. 8-9; Jo 2, 13-22
“E ll es referia al santuari del seu cos“.
És una exclamació, plena d’admiració, del mateix evangelista, que escriu ja des de l’esdeveniment pasqual i interpreta els gestos i les paraules de Jesús.
Amb les paraules que s’escolten en l’Evangeli: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies“, es referia al temple de la seva humanitat, destruït i reconstruït en tres dies, “triduum paschalis“, per la seva mort i gloriosa Resurrecció.
D’aquest mateix cos exànime, com a símbol més alt de la teologia del IV Evangeli, brolla del costat obert de Jesús com una font: “sang i aigua” (Jo 19,34).
S’acompleix d’aquesta manera la profecia d’Ezequiel, bellíssima: “sota el llindar del santuari que mira a l’orient, naixia, al costat dret, una font d’aigua” inesgotable, com l’amor de Déu que esdevé riu que, amb els seus canals, alegra “la ciutat de Déu“, Salm responsorial.
És un riu que fecunda i dóna vida per on passa, arribant fins i tot a ser sanejada la Mar Morta, “Vidi aquam“.
L‘Església, pel do del Baptisme i de l’Eucaristia, serà sempre “basílica“, “casa reial” ja que l’habita un poble de reis i sacerdots dedicats a Déu (1Pe 2,9).
Serà també “domus“, casa, lloc de la família i dels germans, de la taula comuna i “casa d’oració“.
L’Església, per l’Eucaristia, és el cos de Crist: estança del Pare i de l’Esperit Sant.
Presència i mediació de Déu en la història.
L’Església serà sempre reformada pel fuet de la Paraula de Déu i de l’Esperit purificador.
El Senyor no pot suportar dins del seu temple res de mundà, i molt menys l’ídol de les riqueses.
Els edificis eclesials només simbolitzen la comunitat cristina, són simplement casa de l’assemblea del sant Poble de Déu.
L’Església pertany sempre al Senyor, és la seva Església, i davant del món pot aparèixer ruïnosa i sense futur, enderrocada entre la runa.
I malgrat tot, si els cristians s’obren a l’acció de l’Esperit, prenen nova consciència del seu Baptisme, lloen i adoren Déu i reben amb amor l’Eucaristia, amb tot el que implica, l’Església pot resplendir de nou, plena de vida i de joventut.
En aquest sentit, l’Església sempre és una realitat “in fieri“, mai acabada, només es consuma en el Regne, a la ciutat santa que baixa del cel abillada com una Esposa per al seu Espòs (cf. Ap 21,2).
DIJOUS
SANT LLEÓ EL GRAN, papa i doctor de l’Església
Rebé l’ordenació episcopal el 29 de setembre del 440.
Procedent d’Etrúria, era diaca de l’Església de Roma quan fou elegit Papa.
Des del primer moment, sant Lleó va donar proves de les seves excepcionals qualitats de pastor i guia.
La predicació era llavors un ministeri gairebé exclusiu dels bisbes: Sant Lleó es va dedicar a instruir assíduament el poble de Roma per convertir-lo en exemple de les altres Esglésies.
Els noranta-sis sermons autèntics de sant Lleó que han arribat fins a nosaltres mostren que insistia en l’almoina i altres aspectes socials de la vida cristiana, i que explicava al poble la doctrina, particularment pel que fa a l’Encarnació.
És el teòleg de l’encarnació del Fill de Déu.
L’”eucologia” del Missal Romà, sobretot en el cicle de Nadal i d’Epifania, porta l’empremta del seu llenguatge teològic.
Elabora la primera teologia sobre la Litúrgia.
Així, per exemple, és cèlebre el “Sermó sobre la Pasqua“: “Aquesta no s’ha de celebrar com un esdeveniment passat, sinó sempre present” (cf. Sermo 64,1-2).
Es conserven cent quaranta-tres cartes autèntiques, i unes trenta que li han estat atribuïdes.
Per elles, podem adonar-nos de la seva sol·licitud per totes les Esglésies, que presidia en la caritat com a bisbe de Roma i successor de Pere.
La participació, a través dels seus delegats, al Concili de Calcedònia, fou decisiva en la formulació del dogma cristològic.
Defensà Roma d’Atila, organitzà la caritat a la Urbs, que vivia temps de gran penúria, acollí refugiats de les guerres, lluità contra el paganisme i el maniqueisme.
Amb raó se li donà el títol de “el Gran“.
És Doctor de l’Església.
La lectura seleccionada de les seves homilies és molt freqüent en la “Litúrgia de les Hores“.
Missa: Flm 7-20; Sal 145, 7. 8-9a. 9bc-10; Lc 17, 20-25
Les paraules del Senyor culminen el seu anunci del Regne de Déu.
No és un espai ni un ordre temporal, és una realitat espiritual, de gràcia.
Obrir-se a la fe en Jesús i estar amb Ell és el Regne: l’Esperit l’ha ungit i el Pare es complau a donar-lo com a do.
Teresa de Lisieux ho va plasmar molt bé: “Comprenc i sé per experiència, que el regne de Déu està dins de nosaltres. Jesús no té necessitat de llibres ni de doctors per a instruir les ànimes; Ell, el Doctor dels doctors, ensenya sense remor de paraules. Mai no l’he sentit parlar, però sento que està en mi, constantment em guia, m’inspira el que haig de dir o fer. Descobreixo, just al moment en què en tinc necessitat, llums que encara no havia vist” (Manuscrit A 83v).
Després, Jesús anuncia veladament el seu èxode.
Sap de la seva última obediència, sap del temps de la seva absència: “desitjareu veure ni que sigui un sol dia (lit.: viure un dia amb) del Fill de l’home, i no el veureu lit.: no podreu.
Els seus deixebles experimentaran la temptació de confondre’l amb altres, però abans seran testimonis del seu patiment i reprovació.
Així els mostrarà fins a quin punt ha estimat i ha estat obedient al Pare.
DIVENDRES
SANT MARTÍ DE TOURS, bisbe
Sulpici Sever, contemporani seu, va escriure la seva vida.
Als quinze anys s’allista a l’exèrcit de l’Imperi Romà per fer la carrera militar.
Hi romandrà fins als vint-i-cinc anys.
Les campanyes militars el porten d’Orient a Occident.
A Amiens es converteix al cristianisme però roman algun temps “catecúmen“.
Després és batejat abans no deixi la seva condició d’oficial de cavalleria de l’exèrcit.
A semblança del monacat oriental, s’havia format a prop de Poitiers un nucli monàstic, Ligugé: allí optà per la vida monàstica.
És conegut pel seu zel ascètic i evangelitzador.
A la manera antiga, sense ell tenir-ne cap desig ni voluntat, és designat per aclamació bisbe de Tours i és ordenat bisbe.
No deixà mai de ser monjo i inaugurà una santedat monàstica pròpia, la del monjo- bisbe que, a diferència del monacat d’Orient, en què els fidels anaven a l’encontre dels ascetes del desert, en sant Martí és al contrari: són ell i els seus germans qui surten a l’encontre de la gent per anunciar-los l’Evangeli, ,sobretot en ambients on encara el paganisme, també el maniqueisme, era molt present.
El cor, tanmateix, sempre el tenia al monestir.
Ell era un monjo i en certa manera es pot considerar un dels pares del monacat pre-benedictí a Occident.
En tant que bisbe, el biògraf afirma que la seva vida fou semblant a la dels apòstols.
Sant Martí es troba en un món encara no del tot cristià i en un Imperi que s’anava afeblint en tots els sentits.
Passada l’època de les grans persecucions, sant Martí és el primer
“sant confessor“, això és, no màrtir.
La seva vida es divulgà moltíssim per tot arreu i la seva santedat es propagà abastament.
L’escena, segons el biògraf, histórica, de compartir el mantell amb un pobre perdura en l’imaginari de la pietat cristiana.
Missa: 2Jo 4-9; Sal 118, 1. 2. 10. 11. 17. 18; Lc 17, 26-37
Jesús parla, amb les formes típiques del llenguatge apocalíptic, sobre la fi d’un món i inici d’un altre.
Succeirà “el dia que apareixerà lit.: que es reveli el Fill de l’home“.
El Senyor el compara al diluvi i al dia que Lot va escapar de Sodoma: “tothom continuava menjant i bevent, comprant i venent, plantant i construint” però es van oblidar del Déu viu.
En aquest final terrorífic s’esmenta l’arca de Noè i, encara que d’esquitllèbit, la intercessió d’Abraham.
Les imatges apocalíptiques indiquen l’imprevisible, quan ja no hi haurà més temps.
La manifestació del dia del Senyor serà per al judici.
El mal es destrueix a si mateix, no en queda res, com els voltors amb el cadàver.
Les paraules “Qui miri de conservar lit.: pretengui guardar per a si mateix la seva vida la perdrà, però el qui la perdi viurà lit.: la retrobarà” són una invitació a no viure tancats en el propi egoisme, viure per al propi jo, sinó obrir-se a la fe i a l’esperança, viure per a Déu i per als altres.
En la història present disposem també d’una “arca de salvació“, l’Església i la intercessió de Jesucrist (Rm 8,34).
La vida cristiana no és un mer carpe diem.
DISSABTE
SANT JOSAFAT, bisbe i màrtir
Va néixer a Ucraïna vers l’any 1580, de pares ortodoxos.
Va abraçar la fe catòlica i la vida monacal entre els monjos de sant Basili.
Durant una visita pastoral va ser assassinat bàrbarament l’any 1623.
El bisbe Josafat, màrtir de la restauració i de la reconciliació, treballà i morí per tal d’aconseguir la plena comunió entre les dues Esglésies.
Josafat va ser un bisbe catòlic oriental, fins a vessar la seva sang.
Havia estat monjo del monestir de la santa Trinitat de Vilna.
L’any que va néixer, el Patriarca de Kiev, amb la resta de metropolitans, havien signat el decret d’unió amb Roma, la unió de Brest.
Això provocà moltes incomprensions i dificultats que, en certa manera, encara avui perduren.
El papa Pau V va obligar Josafat, el 1617, en contra de la seva voluntat, a acceptar el nomenament de l’arquebisbe de Polotsk.
Quan morí aquest, Josafat va trobar la diòcesi sense pràcticament catòlics i, amb el seu exemple i l’ajuda dels monjos de Vilna, va afavorir la unió amb Roma entre els ortodoxos, convocà sínodes, publicà un catecisme i combaté la interferència dels poderosos en els afers de l’Església.
Zelós de l’Orde i de la Regla de Sant Basili, Josafat va fomentar entre els joves l’ideal de la vida monàstica, als quals encoratjava a treballar per la unió de les Esglésies.
També era expert en patrística, Litúrgia oriental i els llibres paleo-eslaus.
Déu va beneir el seu zel apostòlic: s’incorporà a l’Església Catòlica de ritu eslau una gran multitud d’ortodoxos, tant monjos com laics.
Josafat va reformar el clergat, restaurà la catedral, construí nous temples i monestirs, alhora que va escriure diverses obres on ressaltava el Primat dels bisbes de Roma com a successors de sant Pere.
És el primer sant de Ritu eslau canonitzat per l’Església de Roma i se’l pot consi- derar màrtir per la unitat de l’Església.
El Papa Joan XXIII va voler que les seves restes fossin traslladades a l’altar de sant Basili, a la basílica de sant Pere de Roma.
Preguem avui per la unitat de la santa Església a través de la seva intercessió.
Missa: 3Jo 5-8; Sal 111, 1-2. 3-4. 5-6; Lc 18, 1-8
S’ha de “pregar sempre, sense perdre mai l’esperança lit.: sense defallir, sense desanimar-se ” ja que decaure en l’oració és afeblir-se en la fe.
L’Evangeli és la bona notícia de la justícia de Déu envers “els seus elegits que li reclamen lit.: criden davant seu, clamen a la seva presència de nit i de dia la seva misericòrdia.
“Els farà justicia” vol dir que els atorgarà la seva salvació.
El món no escolta el clam dels pobres, Déu sí.
El judici de Déu, realitzat a la Creu del Fill, està retingut, però es manifestarà al temps oportú: ¡aquesta és la gran esperança!
A la pregunta de Jesús “Però quan el Fill de l’home vindrà, ¿creieu que trobarà fe lit.: aquesta fe a la terra?” només es pot respondre: “Senyor meu, vós ho sabeu” (Ap 7,14).
Nosaltres únicament podem romandre en oració per a poder mantenir-nos “ferms en la fe “(1C 16,13).
(Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2022, p.487)
