2021 – DIUMENGE V DEPASQUA :: DOMINGO V DE PASCUA
|
Diumenge del cep veritable. La vinya és el “símbol” del poble sant de Déu. Són nombroses les referències de l’Antic Testament que comparen el poble de Déu a una vinya que el Senyor ha plantat (Sal 79) i de la qual espera els millors fruits (Is 5,1-7). Crist, en el discurs de comiat, es defineix a si mateix com el cep veritable. Un veritable cep que el Pare ha plantat a la terra de l’encarnació. El Pare és el diví agricultor: el fa fructificar tallant els sarments estèrils i podant els altres perquè donin més fruit. Els deixebles són dins d’aquesta segona espècie ja que ells estan “nets” gràcies al missatge que els ha donat: recordeu el lavatori dels peus i la pregària sacerdotal (Jo 17, 14.17.20). El Senyor exhorta a romandre units al cep que comunica la saba vital amb la severa exhortació: “Sense mi, no podríeu fer res“. Tot és gràcia divina que precedeix, acompanya i segueix a qui s’uneix amb fidelitat al Senyor; si no és així, el deixeble es converteix en un sarment sec, inservible, ja no serveix sinó per a ésser cremat. Res, una deixalla. El text conté tota la teologia de la gràcia. Estem arrelats en Crist, no som infants abandonats després del nostre naixement. Estem vinculats a un origen que ens dóna força i produeix fruits, fet que permet una existència cristiana útil i plena de sentit. La paraula fonamental del Senyor és: “Estigueu en mi i jo en vosaltres“. Aquest verb “romandre” és realment clau i connecta la simbòlica de la vinya a la unitat vital que procedeix del Pare i del Fill, manifestant-se en l’Esperit Sant que ens uneix en la caritat. Per això la pregària litúrgica sempre és dirigida al Pare per Crist “en la unitat de l’Esperit Sant“: “Si us quedeu en mi, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu“. Aquest és el misteri més íntim de l’Església; que sense Crist no és res. Té relació amb la segona lectura on es llegeix: “Si complim els seus manaments, Ell està en nosaltres i nosaltres en Ell“. En la primera lectura, Pau s’incorpora a l’Església de Jerusalem, però els deixebles desconfien i no poden creure que el cèlebre perseguidor de l’Església s’hagi convertit de sobte en un veritable sarment del cep. El text acaba amb un sumari de la primera comunitat: “L’Església vivia en pau (…). Així creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant“. L’Església, “ecclesía“, empeltada al cep pel Baptisme i l’Eucaristia dóna el millor fruit i manifesta la glòria del Senyor Ressuscitat. El fruit que hem de donar és l’amor autèntic: no estimem “de frases i paraules, sinó de fets i de veritat“, amb obres, diu sant Joan a la segona lectura. L’amor és el signe de la presència de l’Esperit Sant: el vi nou, d’una aliança nova. També d’una alegria nova (Jo 3). (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.240) |
Domingo de la vid verdadera La viña es el “símbolo” del pueblo santo de Dios. Son numerosas las referencias del Antiguo Testamento que comparan el pueblo de Dios a una viña que el Señor ha plantado (Sal 79), y del cual espera los mejores frutos (Is 5,1-7). Cristo, en el discurso de despedida, se define a sí mismo como la verdadera vid. Una verdadera vid que el Padre ha plantado en la tierra de la encarnación. El Padre es el divino agricultor: la hace fructificar cortando los sarmientos estériles y podando los demás para que den más fruto. Los discípulos pertenecen a esta segunda especie ya que ellos están limpios por la palabra que les ha dado: recuérdese el lavatorio de los pies y la plegaria sacerdotal (Jn 17, 14.17.20). El Señor exhorta a permanecer unidos a la vid que comunica la savia vital con la severa exhortación: “Sin mí no podéis hacer nada“. Todo es gracia divina que precede, acompaña y sigue al que se une con fidelidad al Señor; si no es así, el discípulo se convierte en un sarmiento seco, inservible, ya no sirve sino para para ser quemado. Nada, un desecho. El texto contiene toda la teología de la gracia. Estamos enraizados en Cristo, no somos niños abandonados después de nuestro nacimiento. Estamos vinculados a un origen que nos da fuerza y produce frutos, lo que permite una existencia cristiana útil y llena de sentido. La palabra fundamental del Señor es: “Permaneced en mí y yo en vosotros“. Este verbo “permanecer” es realmente clave y conecta la simbólica de la vid a la unidad vital que procede del Padre y del Hijo, manifestándose en el Espíritu Santo que nos une en la caridad. Por ello la oración litúrgica siempre es dirigida al Padre por Cristo “en la unidad del Espíritu Santo“: “Si permanecéis en mí, pedid lo que deseáis, y se realizará“. Éste es el misterio más íntimo de la Iglesia que, sin Cristo no es nada. Tiene relación con la segunda lectura donde se lee: “Quien guarda los mandamientos permanece en Dios y Dios en él“. En la primera lectura Pablo se incorpora a la Iglesia de Jerusalén, pero los discípulos desconfían y no pueden creer que el célebre perseguidor de la Iglesia se haya convertido de repente en un verdadero sarmiento de la vid. El texto termina con un sumario de la primera comunidad: “La Iglesia gozaba de paz (…) se iba construyendo y progresaba en la fidelidad al Señor, y se multiplicaba, animada por el Espíritu Santo“. La Iglesia, “ecclesía“, injertada a la vid por el Bautismo y la Eucaristía da el mejor fruto y manifiesta la gloria del Señor Resucitado. El fruto que debemos dar es el amor auténtico: no amemos de palabra y de boca sino de verdad y con obras, dice san Juan en la segunda lec- tura. El amor es el signo de la presencia del Espíritu Santo: el vino nuevo, de una alianza nueva. También de una alegría nueva (Jn 3). (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.244)
|
