2019 – Temps d’Advent
L’Any Litúrgic comença on acaba, ja que no té fi en si mateix.
És un cicle mai tancat, obert sempre i disposat sàviament de tal manera que el seu final coincideix amb el seu principi.
La solemnitat de Crist Rei acaba amb la proclamació de la reialesa de Crist i comença el I Diumenge d’Advent amb l’anunci de la vinguda escatològica del Senyor.
Tant en l’un com en l’altre, la perspectiva és la del Senyor que ve en la glòria del seu Regne.
La Paraula celebrada, escoltada, lliurada i contemplada en els quatre Diumenges d’Advent intensifica en nosaltres la glòria del Senyor Ressuscitat que, venint en la carn de la seva humanitat, ve ara i sempre a nosaltres en la gràcia de l’Esperit Sant i vindrà en la glòria de l’últim dia.
L’Església, com a Esposa, desitja ardentment aquesta vinguda del Senyor i amb l’Esperit crida incessantment: “Veniu, Senyor Jesús“.
Ve en la celebració dels Sants Misteris i també en les obres que els fidels realitzen en ordre al creixement del Regne.
Ve per habitar en nosaltres, per a ser estimat, conegut i celebrat.
Tot l’Any litúrgic és signe d’una existència redimida, que té el seu principi, el seu desenvolupament i la seva plenitud.
En harmonia amb els altres cicles (B i C), el contingut dels Diumenges del cicle A és el següent:
I Diumenge: L’adveniment del Fill de l’home.
II Diumenge: La predicació de Joan el Baptista.
III Diumenge: L’anunci de les obres del Messies.
IV Diumenge: L’anunciació a Josep.
El primer s’obre amb l’horitzó de la salvació escatològica.
El segon i el tercer presenten la vinguda del Senyor tal com va ser preparada i anunciada per Joan, el Baptista.
I el quart és sempre en els tres cicles una “anunciació” (en el Cicle A, l’anunci a Josep; en el Cicle B, l’anunci a Maria; i en el cicle C, l’anunci a Isabel).
Les perícopes evangèliques seran precedides tots quatre Diumenges (a la primera lectura) per un oracle d’Isaïes, i trobaran ressò a la lectura de l’Apòstol (amb fragments esco- llits de la carta als Romans), excepte el tercer Diumenge, que pertany a sant Jaume.
La segona lectura explicita en la tradició apostòlica el text evangèlic.
És important que ens fixem en els versets al·leluiàtics: representen una obertura, joiosa i pasqual, a l’Evangeli que es proclamarà.
Text de la tradició litúrgica
Cal estudiar de prop la paraula vetllar; cal estudiar-la perquè el seu significat no és tan evident com es podria creure a primer cop d’ull i perquè les Escriptures l’empren de manera insistent. No només hem de creure, sinó vetllar; no només estimar, sinó vetllar; no només obeir, sinó vetllar.
Vetllar, per què? Per aquest gran esdeveniment: la vinguda de Crist.
Crec que es pot explicar així.
Sabeu què significa esperar un amic, esperar que arribi, i veure que es retarda?
Sabeu què significa estar en companyia de persones que trobeu desagradables i desitjar que passi ràpidament el temps i arribi l’hora en què podreu reprendre la vostra llibertat?
Ja sabeu què vol dir estar inquiets per alguna cosa que podria succeir i no s’esdevé?
O esperar algun esdeveniment important que faci que el cor bategi quan el recordes, i hi pensis des del moment en què obres els ulls?
Sabeu què significa tenir un amic llunyà, esperar les seves notícies i preguntar-vos, dia rere dia, què està fent en aquell moment i si està bé?
Ja sabeu què significa viure pendent d’algú que està tant a prop teu que els teus ulls el segueixen, que llegeixes a la seva ànima, que veus tots els canvis en la seva fesomia, que preveus els seus desitjos, que somrius amb el seu somriure i t’entristeixes per la seva tristesa, que et contorbes quan el veus preocupat i que t’alegres dels seus èxits?
Vetllar esperant l’arribada de Crist és una sensació semblant a tot això, sempre que els sentiments d’aquest món siguin capaços de mostrar un esbós dels de l’altre món.
Vetlla amb Crist qui no perd de vista el passat mentre mira cap al futur i duu a plenitud allò que el seu Salvador va guanyar-li, no oblidant mai el que va patir per ell.
Vetlla amb Crist qui recorda i renova, en la seva persona, la creu i l’agonia de Crist, i es revesteix amb joia d’aquell mantell d’aflicció que Crist va dur tothora i va deixar aquí, darrera seu, quan va ascendir al cel.
