2020 – ANUNCIACIÓ DEL SENYOR
Aquesta solemnitat, antiga i celebrada per totes les Esglésies, influeix poderosament en el desenvolupament de l’Any cristià ja que es creia universalment que aquest dia Déu havia creat el món, que era el dia de la mort del Senyor i, al mateix temps, el dia que el Senyor havia estat concebut per obra de l’Esperit Sant.
Fou així com es determinà el dia del Nadal del Senyor.
Disposicions conciliars antiquíssimes disposen que aquest dia se celebri com si fos el Dia del Senyor.
L’article del Credo ocupa el centre: “Incarnatus est de Spiritui Sancto, ex Maria Virgine et homo factus est“.
En plena Quaresma ens pot fer descobrir la relació intrínseca entre Encarnació i Pasqua: la mort de Jesús és salvadora perquè es la mort del Fill de Déu, altrament res té sentit.
Es proclama, com no pot ser d’altra manera, l’Evangeli primer, el de l’Anunciació.
Realment és l’evangeli alpha.
L’accent de la solemnitat és més cristològic que marià.
L’anunciació del Senyor és un text veritablement maior de l’Escriptura.
Realment, és ple de significats dogmàtics i espirituals, i en aquest sentit és inexhaurible.
El context és la teofania de l’àngel, missatger de Déu i mitjancer de Déu mateix.
Aquest saluda la noia de Natzaret, desposada amb Josep.
Tant la salutació “Déu te guard“, com l’expressió “no tinguis por“, tenen ressonàncies del relats de les aparicions del Ressuscitat.
L’anomena “plena de gràcia” i li diu “el Senyor és amb tu” (Emmanuel).
Li anuncia que serà la mare del Messies: “Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús“.
L’àngel comunica el Misteri amb elements del Misteri pertanyents a les categories bíbliques de l’Antic Testament: “Serà gran” (Déu mateix), “l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim” (fill del Déu inaccessible i transcendent), “li serà donat el tron de David i el seu regnat no tindrà fi“.
Regnar (bíblicament) vol dir salvar. Les darreres paraules, “non eris finis“, entraren en la Professió de fe.
Davant la torbació i l’anunci, la verge de Natzaret pregunta comprensiblement: “Com pot ser això?” (lit: Com es farà això?).
Serà per obra de l’Esperit Sant, que la “cobrirà amb la seva ombra” (com el núvol que acompanyava el poble sant de Déu en el desert).
El fruit que naixerà d’ella serà el “Sant” (el gran Sacerdot) i serà “Fill de Déu“, consubstancial amb el Pare com a Déu i consubstancial a la mare com a ésser humà.
La verge de Natzaret accepta totalment i humil la Paraula-Esdeveniment: “Que es compleixin” (per part de Déu) “les teves paraules“(que és la Paraula de Déu).
L’anunci ve acompanyat de la bona nova de la concepció d’Elisabet.
No és una qüestió menor. Com les dones bíbliques estèrils (Sara), la fecunditat resplendeix més com un do de Déu (Senyor, fins i tot, de l’impossible) que no pas la virginitat de la Sempre Verge Maria.
