2020 – DIUMENGE III DE QUARESMA
Diumenge de la Samaritana
El Diumenge de la Samaritana és contemplació i ensenyament (didascàlia) sobre el Senyor, font de l’”aigua viva“.
Aquesta font brollarà incessant i joiosa en la nit de Pasqua per engendrar els fills i filles de Déu.
La Samaritana és figura de la humanitat assedegada de la vida divina, també dels qui demanen el do de la fe, i de l’Església penitent.
El meravellós relat s’expressa en un doble llenguatge, el de Jesús i el de la dona.
Vet aquí que aquell qui demana aigua esdevé font d’on brolla l’aigua viva: “Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i Ell te l’hauria donada“.
I, encara més: “l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna” (antífona de comunió).
En aquest diàleg meravellós, la Samaritana és incapaç de comprendre.
Només en virtut del coneixement que Jesús té de la seva vida, la gràcia de la fe penetra en el seu cor, i Jesús s’auto-manifesta: “El Messies sóc jo, que parlo amb tu“.
Vet aquí que l’aigua de la gràcia ha penetrat fins al fons de l’ànima de la dona pecadora, l’ha purificada i l’ha impulsada a l’acció apostòlica.
El seu pecat ja no té cap importància, esdevé insignificant comparat amb el do, tant que la dona deixa estar la gerra: ja no la necessita, ha trobat la veritable aigua, l’aigua viva de l’Esperit Sant.
Al Prefaci llegim aquestes paraules: “Quan va demanar a la samaritana aigua per beure, ja havia fet néixer en ella el do de la fe; i tingué una set tant ardent de la fe d’aquella dona, que va encendre en el seu cor el foc de l’amor diví“.
Recordem les paraules de sant Agustí: “El qui demanava de beure, tenia set de la fe d’aquella dona” (In Io. Ev XV,11).
