2020 – DIUMENGE IV DE PASQUA
Diumenge del Bon Pastor
A l’Evangeli es proclama la primera part del discurs del bon Pastor, en el qual el pastor de les ovelles s’autodefineix com “la porta” “Jo sóc la porta“.
Ell, a diferència dels altres, és el pastor veritable de les ovelles: les coneix, les “crida” pel seu nom i “les fa sortir“.
Els altres que havien vingut abans d’ell eren “lladres o bandolers” que venir “per robar, matar i fer destrossa“.
És important el verb fer “sortir“, és el verb de l’Èxode.
La porta que Jesús obre, ell mateix, no és per portar el ramat a la mort sinó a la vida.
Les ovelles que són seves “reconeixen la seva veu“, el segueixen i ell camina al davant.
La imatge del Senyor que camina al davant és preciosa.
Jesús, “pastor i porta“.
La insistència de Jesús en el “Jo sóc” contrasta amb el món post-cristià, que promou la teoria de què existeixen molts camins i moltes veritats.
Però la veritat de Déu és indivisible i es manifesta precisament com amor absolut: el bon Pastor dóna la vida per les ovelles, no hi ha cap altra veritat superior ni comparable a aquesta.
A la segona lectura s’uneix la paraula “creu” amb la de “pastor“.
En Jesús s’unèexen per sempre.
Ell va suportar amb amor les injúries a la creu, sense rebel·lar-se contra el pecat del món: confià la seva causa “a aquell que judica amb justícia“.
D’aquesta manera ha curat les nostres ferides i ens ha fet justos i nosaltres, que anàvem errants, hem trobat en Ell “el pastor i el guardià” de les nostres vides.
Fixem-nos que són les mateixes paraules de l’Evangeli.
A la primera lectura, la predicació apostòlica del kerigma el dia de Pentecosta.
Al Salm responsorial, la resposta de l’assemblea a Crist: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res“.
Si no li manca res és que ho té tot en aquell que ha vingut per donar la seva vida: una vida “a desdir“.
