2020 – DOMINGO I DE ADVIENTO :: DIUMENGE I D’ADVENT
|
(Domingo de la venida del Hijo del hombre) La Liturgia de la Palabra empieza con el maravilloso texto de Isaías, un verdadero poema teológico, en que Dios es llamado nuestro padre (algo insólito en el Antiguo Testamento) y donde se confiesa que, lejos de Él, sus caminos son impracticables. La súplica se expresa con el deseo: “Ojalá rasgases el cielo y bajases“. Esta imagen la usa el evangelista en la exégesis del Bautismo de Jesús, cuando relaciona que Juan Batista “vio rasgarse los cielos“. También el profeta exclama somos obra de tu mano: somos arcilla que el Señor “como alfarero” siempre puede remodelar. En el Evangelio, extraído del discurso apocalíptico de Marcos, se insiste en un triple “Vigilad“. El Señor quiere que los suyos estén despiertos cuando él vuelva. “Velar” significa tener conciencia del retorno del Señor, no confundir el bien con el mal y permanecer en una actividad constante para cumplir con lo que el Señor nos ha encomendado, fieles en la misión que el Señor ha confiado a cada uno. El Señor volverá a casa, la casa de la Iglesia reunida y del propio corazón. El imperativo a la vigilancia está destinado no sólo a la comunidad, sino a todos. El Apóstol, en su acción de gracias al Padre, escribe: “Mientras aguardáis la manifestación de nuestro Señor Jesucristo“, frase incluida en el embolismo del Padre nuestro. El Salmo responsorial, en continuidad perfecta con la lectura de Isaías –casi como una prolongación– es una súplica ardiente para que el Señor venga: “Despierta tu poder y ven a salvarnos“. El Año litúrgico comienza con esta exigencia: “Estad atentos, vigilad“. Atentos sobre el mundo, sobre nosotros mismos. El tiempo de Adviento es un tiempo de expectación alegre y piadosa del Señor que viene a nosotros: en la gracia de la Navidad, en sus sacramentos, en los hermanos, y al final de la historia, en la gloria (véase el precioso Prefacio III). (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.33) |
(Diumenge de la vinguda del Fill de l’home) La litúrgia de la Paraula comença amb el meravellós text d’Isaïes, un veritable poema teològic, en què Déu és anomenat “nostre pare” (cosa insòlita en l’Antic Testament) i on es confessa que, lluny d’Ell, els seus camins són impracticables. La súplica s’expressa amb el desig: “si esquincéssiu el cel i baixéssiu“. Aquesta imatge l’empra l’evangelista en l’exegesi del Baptisme de Jesús, quan relaciona que Joan Batista “va veure esquinçar-se el cel“. També el profeta exclama “tots som obra de les vostres mans“: som argila que el Senyor “com a terrisser“, sempre pot remodelar. En l’Evangeli, extret del discurs apocalíptic de Marc, s’insisteix en un triple “Vetlleu“. El Senyor vol que els seus estiguin desperts quan ell torni. “Vetllar” vol dir tenir consciència de la tornada del Senyor, no confondre el bé amb el mal i romandre en una activitat constant per acomplir allò que el Senyor ens ha encomanat, fidels a la missió que el Senyor ha confiat a cadascun. El Senyor tornarà “a casa“, la casa de l’Església reunida i del propi cor. L’imperatiu a la vigilància està destinat no només a la comunitat, sinó “a tots“. L’Apòstol, en la seva acció de gràcies al Pare, escriu: “Mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor“, frase inclosa en l’embolisme del “Pare nostre“. El Salm responsorial, en continuïtat perfecta amb la lectura d’Isaïes –gairebé com una prolongació– és una súplica ardent perquè el Senyor vingui: “Desvetlleu el vostre poder, veniu a salvar-nos“. L’Any litúrgic comença amb aquesta exigència: “Estigueu atents, vetlleu“. Atents sobre el món, sobre nosaltres mateixos. El temps d’Advent és un temps d’expectació alegre i piadosa del Senyor que ve a nosaltres: en la gràcia del Nadal, en els seus sagraments, en els germans, i a la fi de la història, en la glòria (vegeu el preciós Prefaci III). (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.33) |
