2021 – IV SETMANA DE PASQUA :: IV SEMANA DE PASCUA
|
DILLUNS SANT ISIDOR, bisbe i doctor de l’Església Nasqué a Sevilla l’any 556. Era el més petit de quatre germans, tots els quals van ser sants i tres d’ells bisbes: Sant Leandre, Sant Fulgenci i Santa Florentina. En morir Leandre, va reemplaçar-lo Isidor com a bisbe de Sevilla, i exercí 38 anys aquell càrrec, amb gran brillantor i notables èxits. Isidor va ser el bisbe més savi del seu temps a Espanya. Posseïa una de les millors biblioteques. Ell, com sant Gregori i sant Agustí, va experimentar la tensió entre el desig de la vida contemplativa i les seves responsabilitats com a bisbe. No eren temps fàcils. El coneixement tant de la cultura pagana com de la cristiana d’Isidor era enciclopèdic. Les “Etimologies” són gairebé un recull de tota la ciència del seu temps. La seva influència va ser molt gran. Sant Isidor és com un pont entre l’Edat Antiga que s’acabava i l’Edat Mitjana que començava. Va ser la figura principal en el Concili de Toledo, any 633, on se l’anomenà “Il·lustre mestre de la nostra època i glòria de l’Església catòlica“. Es va dedicar a la predicació. El seu amor als pobres era immens, i com les seves almoines eren tan generoses, la seva casa es veia contínuament visitada per persones necessitades que hi anaven a demanar i rebre ajuda. De totes les ciències, la que més li agradava i més recomanava era l’estudi de la Sagrada Bíblia. Quan va sentir que anava a morir, va demanar perdó públicament per totes les faltes de la seva vida passada i va suplicar al poble que pregués per ell a Déu. Va morir a l’edat de 80 anys, el 4 d’abril de l’any 636. La Litúrgia hispana celebra la seva solemnitat el dia 22 de desembre, data de la translació de les seves relíquies a la Col·legiata de Lleó que porta el seu nom. La primera lectura és un fragment de la Primera carta als Corintis, de l’anomenat “discurs de la Creu“. La fe no es recolza en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu. És sempre “ciència de la creu“. La saviesa de Déu és, diu l’apòstol, “amagada fins ara, però que abans de tots els temps Déu ja tenia decidida, perquè sigui la nostra glòria“. La Saviesa de Déu és Jesucrist. Ell és la divina Saviesa revelada, a la qual, cap dels “dirigents” d’aquest món, si l’haguessin coneguda“, mai no haurien crucificat. Tota la saviesa de sant Isidor beu de la Saviesa de Déu manifestada en Crist. La contemplació de la divinitat, ell la manifestà, en l’Església i com a bisbe, com a llum destinada a esclarir el món. Així va brillar la seva llum, com canta el vers de l’al·leluia. El Salm responsorial pertany al cor amant del Pontífex sant. D’Isidor es pot dir que és el més docte de tots els mestres perquè medità els preceptes del Senyor. De la mistagògia dels Pares hispans “L’oració ens purifica, la lectura ens instrueix. Fem servir l’una i l’altra, si és possible, perquè ambdues són coses bones. Però, si no fos possible, és millor resar que llegir. Qui vulgui romandre sempre amb Déu, ha de resar i llegir constantment. Quan preguem, parlem amb Déu mateix; en canvi, quan llegim, és Déu qui ens parla a nosaltres. Tot progrés [en la vida espiritual] procedeix de la lectura i de la meditació. Amb la lectura aprenem el que no sabem, amb la meditació conservem a la memòria el que hem après“. Sant Isidor de Sevilla, Llibres de les Sentències, 3, 8-10 DIMARTS MARE DE DÉU DE MONTSERRAT PATRONA PRINCIPAL DE CATALUNYA Totes les diòcesis del Principat celebren avui amb gran goig Santa Maria, invocada a la Muntanya de Montserrat. En tant que patrona de Catalunya, és solemnitat a tot arreu, i la seva imatge és entranyable per a tots els fidels del país, que l’anomenen “la Moreneta“. És la Rosa d’abril i la més bella flor de Pasqua. El Prefaci canta: “Ella (…) és l’esperança dels fidels i l’honor del nostre poble“. El Papa sant Joan Pau II, pelegrí en terres catalanes, afirmà: “Montserrat és un Magnificat de roca, una fletxa indicadora d’ulteriors escalades” (7-11-1982). Els monjos i monges dels monestirs de la santa muntanya asseguren el “culte insigne“ a Déu Trinitat i fan de Montserrat “un fogar d’oració i de fe cristiana“, diu l’oracuó col·lecta I. A la primera lectura, dels Fets, trobem Maria, la Mare de Jesús, com la “virgo orans” enmig de l’Església, esperant el Do de la Pentecosta. La comunitat experimenta la seva pobresa, el seu buit, sense la presència del Senyor. Maria fa perseverar la comunitat apostòlica en la pregària, exercida des d’aquesta pobresa, en aquest mateix buit: fa entendre així que tot s’esdevé quan ens deixem omplir de la riquesa i de la plenitud de l’Esperit Sant. Maria romandrà en l’Església per sempre com “aquella que prega amb els deixebles”, sostenint la seva pregària. En el Salm, l’antífona responsorial: “El Senyor té el palau a la muntanya santa“. El salmista es referia a la muntanya de Sió, on hi havia el Temple, però en la lectura cristològica del Salm dins del culte cristià, “la muntanya santa” és una figura de Maria i de l’Església, habitades – totes dues- per la presència del Senyor. A l’Evangeli, Maria, portant en el seu si el Verb de Déu, puja a “la Muntanya, a la província de Judà“, per portar la bona nova a Elisabet. És el trobament de l’antiga i de la nova Aliança: ambdues dones, plenes de goig de l’Esperit Sant, es feliciten una a l’altra. Del cor de Maria en brolla el “Magnificat“, cant que l’Església quotidianament fa seu. El motiu de l’ascensió a la muntanya evoca la muntanya singular de Montserrat i inspira la segona oració col·lecta d’avui: “Feu que, ajudats per la intercessió de la Immaculada Verge Maria, arribem amb seguretat a aquella muntanya santa que és el Crist“. DIMECRES S’omet la notícia de la persecució d’Herodes i la mort de Jaume, també com Pere és alliberat per un àngel i la llum il·lumina les tenebres de la seva presó. El passatge que escoltem és l’inici dels “fets de Pau” i el principi del primer viatge apostòlic: Bernabé i Saule són “consagrats“, lit: “apartats“, és a dir, “posats a part, per l’Esperit Sant, enmig de la comunitat d’Antioquia, per a l’obra que el mateix Esperit els confiava. La comunitat, per la pregària, el dejuni i la imposició de les mans, gairebé disputa l’enviament missioner. La barca dels missioners s’embarca fins a Xipre i des d’allí a Salamina. El vent de l’Esperit els acompanya. Contemplant aquella embarcació on anaven Pau i Bernabé, canta el Salm: “Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora. Els pobles que seran evangelitzats i que coneixeran la salvació. En l’Evangeli, Jesús insisteix en el fet que creure en Ell és creure en el Pare, i que les seves paraules no són seves, pertanyen al Pare, ja que Ell és la seva Paraula. Jesús viu la seva missió en una total obediència al Pare. També assegura que Ell ha vingut al món com a llum i, així, qui creu en Ell no queda en les tenebres. I diu més: “La meva missió no és condemnar el món, sinó salvar-lo“. No obstant això, la seva Paraula serà judici per al món. DIJOUS SANTA CATERINA DE SIENA, verge i doctora de l’Església Patrona d’Europa Santa Caterina de Siena morí a Roma, l’any 1380, a l’edat de trenta-tres anys. Es lliurà de molt jove a Déu, renunciant al matrimoni i incorporant-se a la Tercera Orde de sant Domènec. Visqué profundíssimes experiències espirituals i místiques que traduí en una vida penitent i caritativa. També rebé el do de profecia i denuncià tota forma de mundanitat dins l’Església. Treballà per la seva unitat en temps del “cisma d’Occident” i lluità pel retorn dels successors de Pere a Roma. De la seva fecunditat espiritual i mística n’és fruit l’obra “Diàleg amb la Divina Providència“, així com el compendi del seu extens epistolari. Incompresa per alguns i entesa per molts, creà una escola de deixebles anomenats “encaterinats“, “incaterinati“. Fou declarada “Doctora de l’Església” per sant Pau VI, Papa, juntament amb santa Teresa de Jesús, el 4-10-1970; i per raó del seu servei a la unitat de l’Església i a la unió dels pobles, fou declarada “copatrona d’Europa” per sant Joan Pau II, Papa, juntament amb santa Brígida de Suècia i santa Teresa Beneta de la Creu, 1-10-1999. És patrona d’Itàlia juntament amb sant Francesc d’Assís. Santa Caterina de Siena forma part dels petits i humils de cor a qui el Pare ha volgut revelar els misteris del Regne. Ella, per la pregària, la gràcia i la penitència es va introduir en el coneixement mutu que tenen el Pare i el Fill. D’aquesta manera va rebre la Saviesa, com a Do que ve de dalt, que exercí en la seva mística i en la seva profecia. També en el seu amor als pobres. Com a doctora de l’Església, és a dir, “mestra de l’Església universal“- va rebre la Saviesa divina com a Do per ser lliurat a l’Església de tots els temps. En el seu “Epistolari“, en el “Diàleg de la Divina Providència” i en la col·lecció de “pregàries” de la santa, al·ludeix a la Sang preciosa de Crist, rebuda com a do de redempció en el Baptisme i en la Confessió. La Sang preciosa del Senyor ocupa un lloc central en la seva mística. La Sang vista com el símbol més alt de l’amor del Senyor lliurat a la Creu. Per aquesta raó, l’epígraf de la primera lectura subratlla l’afirmació de la perícopa de la primera carta de sant Joan: “La Sang de Jesús ens purifica de tot pecat“. Va comprendre que tots els mals del món i de l’Església venen del pecat. També va aprendre el valor incomparable de la Sang de Crist, com a preu de la redempció, i des d’aquesta comprensió íntima i esponsal, va exhortar i pregar per la conversió dels pecadors, la purificació de l’Església… volent tornar la bellesa a l’Esposa de Crist, en els seus pastors i fidels. Santa Caterina va viure en la llum i en la veritat del Senyor. Ella escriu al seu confessor: “Quedeu negat, doncs, en la Sang de Crist crucificat, banyeu-vos en la Sang i vestiu-vos amb la Sang. Si heu estat infidel, rebategeu-vos en la Sang; si el dimoni us hagués ofuscat els ulls de la intel·ligència, renteu-vos-els amb la Sang; si haguéssiu caigut en la ingratitud pels dons rebuts, agraïu-los en la Sang; si fóssiu pastor vil i sense la vara de la justícia, temperada per la prudència i la misericòrdia, traieu-la de la Sang (…). Diluïu en la Sang la tebior i caiguin les tenebres en la llum de la Sang, perquè sigueu espòs de la veritat i veritable pastor i governant de les ovelles que se us han confiat (Carta 189). El bell Salm 102: “Beneeix el Senyor, ànima meva“, canta al Déu de l’aliança “compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor“. És la lloança de santa Caterina, i, amb ella, la de tota l’Església, a Déu que ens ha donat Jesucrist com a “víctima que expia els nostres pecats, i no tant sols els nostres, sinó els del món sencer“, diu la primera lectura. DIVENDRES En la lectura dels Fets s’acaba d’escoltar la predicació de Pau a la sinagoga d’Antioquia de Pisídia. Amb aquestes o semblants paraules els apòstols predicaven la Resurrecció de Jesús. És realment l’anunci del “kerigma pasqual“, Mort, Sepultura i Resurrecció. Jesús és l’acompliment i la plenitud del camí d’Israel com a poble de Déu: aquest era el seu destí i la seva vocació. La predicació de Pau culmina amb la solemne citació del Salm messiànic per excel·lència, el Salm 2: “Ets el meu fill, avui t’he engendrat“. L’assemblea, joiosa i admirada, canta el mateix Salm utilitzant aquest verset com aclamació responsorial. En l’Evangeli, gràcies a la comunicació íntima de Jesús a la sobretaula del Sopar de Pasqua, escoltem com Ell s’acomiada dels seus, però que aviat “tornarà” en la donació de l’Esperit Sant per portar-nos tot al llarg del camí de l’existència on Ell s’està, al si de Déu. Quan Tomàs lúcidament li pregunta que si ni tant sols saben on va, tampoc no poden saber el camí que hi porta, Jesús li respon: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi“. DISSABTE “El dissabte vinent, gairebé tota la ciutat vol escoltar la paraula del Senyor“, predicada per Pau a la sinagoga. Els jueus, irritats davant l’èxit d’aquesta predicació, provocaven als missioners amb injúries i blasfèmies. Davant l’entossudiment dels israelites, Pau i Bernabé proclamen: “Ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus“. Com un record de les paraules de Jesús a la paràbola de Mateu: “el Regne de Déu us serà pres i serà donat a una nació que el faci fructificar” (Mt 21,43). Els gentils s’omplen d’alegria en saber-ho, una alegria que era una manifestació de l’Esperit Sant en ells. És important observar que el terme “paraula del Senyor” significa aquí l’anunci de la mort i de la Resurrecció de Crist. L’esdeveniment pasqual és la Paraula, última i definitiva, de Déu. Finalment, els missioners, a causa de l’agitació dels jueus, han d’anar-se’n: “s’espolsaren els peus” com va dir el Senyor (Mt 10,14) per no guardar rancúnia contra ells. En l’Evangeli, la comunicació més alta de Jesús, mai concebuda per ningú: “Qui em veu a mi veu el Pare“. Jesús és la icona perfectíssima del Pare. Jesús ho diu senzillament així. No diu “qui em veu endevina que sóc el Fill del Pare“, sinó “veu el Pare“. Doncs el Pare no és “a la vora” o “darrere de” Jesús: està tot “en Ell“, com Ell està tot “en el Pare“. No pot ser més sublim. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.231ss) |
LUNES SAN ISIDORO, obispo y doctor de la Iglesia Nació en Sevilla en el año 556. Era el menor de cuatro hermanos, todos los cuales fueron santos y tres de ellos obispos: San Leandro, San Fulgencio y Santa Florentina. Al morir Leandro, lo reemplazó Isidoro como obispo de Sevilla, y duró 38 años ejerciendo aquel cargo, con gran brillo y notables éxitos. Poseía una de las mejores bibliotecas. Él, como san Gregorio y san Agustín, experimentó la tensión entre el deseo de la vida contemplativa y sus responsabilidades como obispo. No eran tiempos fáciles. El conocimiento tanto de la cultura pagana como cristina de Isidoro era enciclopédico. Las “Etimologías” son casi una recopilación de toda la ciencia de su tiempo. Su influencia fue muy grande. San Isidoro es como un puente entre la Edad Antigua que se acababa y la Edad Media que empezaba. Fue la figura principal en el Concilio de Toledo (año 633) donde se le llamó “Ilustre maestro de nuestra época y gloria de la Iglesia ca- tólica“. Se dedicó a la predicación. Su amor a los pobres era inmenso, y como sus limosnas eran tan generosas, su casa se veía continuamente visitada por gentes necesitadas que llegaban a pedir y recibir ayudas. De todas las ciencias, la que más le agradaba y más recomendaba era el estudio de la Sagrada Biblia. Cuando sintió que iba a morir, pidió perdón públicamente por todas las faltas de su vida pasada y suplicó al pueblo que rogara por él a Dios. Murió a la edad de 80 años, el 4 de abril del año 636. La liturgia hispánica celebra su solemnidad el día 22 de diciembre, fecha de la traslación de sus reliquias a la Colegiata de León que lleva su nombre. La primera lectura es un fragmento de la Primera carta a los Corintios, del llamado “discurso de la Cruz“. La fe no se apoya en la sabiduría de los hombres, sino en el poder de Dios. Es siempre “ciencia de la cruz“. La sabiduría de Dios es, dice el apóstol, “divina, misteriosa, predestinada por Dios antes de todos los siglos para nuestra gloria“. La sabiduría de Dios es Jesucristo. Él es la divina Sabiduría revelada, a la cual, ninguno de los príncipes de este mundo, si la hubiesen conocido, nunca hubieran crucificado. Toda la sabiduría de san Isidoro bebe de la sabiduría de Dios manifestada en Cristo. La contemplación de lo divino la manifestó, en la Iglesia y como obis- po, como luz para el mundo. Así brilló su luz, como canta el verso aleluyático. El Salmo responsorial pertenece al corazón amante del Pontífice santo. De Isidoro se puede decir que es más docto que todos los maestros porqué meditó los preceptos del Señor. De la mistagogia de los Padres hispanos “La oración nos purifica, la lectura nos instruye. Usemos una y otra, si es posible, porque las dos son cosas buenas. Pero, si no fuera posible, es mejor rezar que leer. Quien desee estar siempre con Dios, ha de rezar y leer constantemente. Cuando rezamos, hablamos con el mismo Dios; en cambio, cuando leemos, es Dios el que nos habla a nosotros. Todo progreso [en la vida espiritual] procede de la lectura y de la meditación. Con la lectura aprendemos lo que no sabemos, con la meditación conservamos en la memoria lo que hemos prendido“. San Isidoro de Sevilla, Libros de las Sentencias, 3, 8-10 MARTES El Evangelio, según el relato de los Hechos, llega a Antioquía, la gran ciudad, donde es predicado a “los griegos“, los paganos de cultura y religión helenística. Bernabé es enviado desde Jerusalén y se alegra de la gracia del Señor, que actuaba también en los paganos. A su vez, él va a buscar a Saulo y ambos misionan la Iglesia de Antioquía, “donde los creyentes son llamados por vez primera con el nombre de cristianos“. Según algún exegeta, esta denominación, “cristianos“, era un nombre despreciativo por parte de los judeocristianos. Espiritual y teológicamente, significa que formamos parte de su nombre, del nombre del Señor, ya que somos de Él, somos suyos. En el gran Salmo de Sión, Salmo 86, la Iglesia es la nueva Sión, la Esposa, llamada a ser madre de los pueblos y donde brotan las fuentes del Bautismo que hacen a los hombres y mujeres hijos e hijas de Dios: “Todas mis fuentes están en ti“. En el Evangelio, se concluye el discurso de “Jesús, buen pastor“. Cuando los judíos le preguntan si Él es el Mesías, dice que sí, repite su condición de pastor que da la vida y añade una palabra altísima desde la cristología: “Yo y el Padre somos uno“. Nadie jamás en la historia ha pronunciado algo así. Esto pasó en Jerusalén, “el día de la Dedicación del templo“, en invierno. La palabra “pastor Bueno” “kalós” se puede traducir también como “pastor bello“. Desde la teología estètica se puede entender esto como expresión de que Jesús enamora y seduce por su amor entregado. Así lo entendió San Juan de la Cruz en sus versos: “Un pastorcico solo está penado (…) del pecho del amor muy lastimado“. MIÉRCOLES Se omite la noticia de la persecución de Herodes y la muerte de Santiago, también cómo Pedro es liberado por un ángel y la luz ilumina las tinieblas de su cárcel. El pasaje que escuchamos es el inicio de “los hechos de Pablo” y el principio del primer viaje apostólico: Bernabé y Saulo son “apartados“, puestos aparte, por el Espíritu Santo, en medio de la comunidad de Antioquía, para la obra que el mismo Espíritu les confiaba. La comunidad, por la oración, el ayuno y la imposición de las manos, casi disputa el envío misionero. La barca de los misioneros zarpa hasta Chipre y desde allí a Salamina. El viento del Espíritu les acompaña. Contemplando aquella embarcación donde iban Pablo y Bernabé, canta el Salmo: “Oh Dios que te alaben los pueblos“. Los pueblos que serán evangelizados y que conocerán la salvación. En el Evangelio, Jesús insiste en el hecho de que creer en Él es creer en el Padre, y de que sus palabras no son suyas, pertenecen al Padre, ya que Él es su Palabra. Jesús vive su misión en una total obediencia al Padre. También asegura que Él ha venido al mundo como luz, y, así, el que cree en Él no queda en las tinieblas. Y dice más: “No he venido para juzgar el mundo, sino para salvar al mundo“. Sin embargo, su Palabra será juicio para el mundo. JUEVES SANTA CATALINA DE SIENA, virgen y doctora de la Iglesia Patrona de Europa Santa Catalina de Siena murió en Roma, en el año 1380, a la edad de treintaitrés años. Se entregó desde muy joven a Dios, renunció al matrimonio y se incorporó a la Tercera Orden de Santo Domingo. Vivió profundísimas experiencias espirituales y místicas que transpa- rentó en una vida penitente y caritativa. También recibió el don de profecía y denunció toda forma de mundanidad en la Iglesia. Trabajó por su unidad en tiempos del “cisma de occidente” y luchó por el retorno de los sucesores de Pedro a Roma. De su fecundidad espiritual y mística es fruto la obra “Diálogo con la Divina Providencia“, así como el compendio de su extenso epistolario. Incomprendida por algunos y entendida por muchos, creó una escuela de discípulos llamados “encatalinados“, “incaterinati“. Fue declarada “Doctora de la Iglesia” por san Pablo VI, Papa, junto con Santa Tere- sa de Jesús, el 4-10-1970; y por razón de su servicio a la unidad de la Iglesia y a la unión de los pueblos, fue declarada “co-patrona de Europa” por san Juan Pablo II, Papa, junto con santa Brígida de Suecia y santa Teresa Benedicta de la Cruz, el 1-10- 1999. Es patrona de Italia junto con san Francisco de Asís. Santa Catalina de Siena forma parte de los pequeños y humildes de corazón a quienes el Padre ha querido revelar los misterios del Reino. Ella por la oración, la gracia y la penitencia se introdujo en el conocimiento mutuo que tienen el Padre y el Hijo. De esta forma recibió la sabiduría, como don de lo alto, que ejerció en su mística y en su profecía. También en su amor a los pobres. Como doctora de la Iglesia, esto es, “maestra de la Iglesia universal“, recibió la sabiduría divina como don para ser entregado a la Iglesia de todos los tiempos. En su “Epistolario“, en el “Diálogo de la Divina Providencia” y en la colección de “oraciones” de la santa, alude a la sangre preciosa de Cristo, recibida como don de redención en el Bautismo y en la Confe- sión. La Sangre preciosa del Señor ocupa un lugar central en su mística. La Sangre vista como el símbolo más alto del amor del Señor entregado en la Cruz. Por esa razón el epígrafe de la primera lectura subraya la afirmación de la perícopa de la primera carta de san Juan: “La sangre de Cristo nos limpia de nuestros pecados“. Comprendió que todos los males del mundo y de la Iglesia vienen del pecado. También aprendió el valor incomparable de la sangre de Cristo, como precio de la redención, y desde esta comprensión íntima y esponsal, exhortó y oró por la conversión de los pecadores, la purificación de la Iglesia… queriendo devolver la belleza a la Esposa de Cristo, en sus pastores y fieles. Santa Catalina vivió en la luz y en la verdad del Señor. Ella escribe a su confesor: “Anegaos, pues, en la Sangre de Cristo cru- cificado, bañaos en la Sangre y vestíos con la Sangre. Si habéis sido infiel, rebautizaos en la sangre; si el demonio os hubiese ofuscado los ojos de la inteligencia, laváoslos con la Sangre; si hubieseis caído en la ingratitud por los dones recibidos, agradecedlos en la Sangre; si fueseis pastor vil y sin el cayado de la justicia, temperada por la prudencia y la misericordia, sacadlo de la sangre (…). Diluid en la sangre la tibieza y caigan las tinieblas en la luz de la Sangre, para que seáis esposo de la verdad y verdadero pastor y gobernante de las ovejas que se os han confiado (Carta 189). El bello Salmo 102: “Bendice alma mía al Señor“, canta al Dios de la alianza compasivo y misericordioso, lento a la ira, rico en clemencia. Es la alabanza de santa Catalina, y, con ella, la de toda la Iglesia, a Dios que nos ha dado a Jesucristo como “víctima de propiciación por nuestros pecados, no solo por los nuestros, sino también por los del mundo entero” (primera lectura). VIERNES En la lectura de los de los Hechos se acaba de escuchar la predicación de Pablo en la sinagoga de Antioquía de Pisidia. Con esas o parecidas palabras los apóstoles predicaban la Resurrección de Jesús. Es realmente el anuncio del “kerigma pascual“, Muerte, Sepultura y Resurrección. Jesús es el cumplimiento y la plenitud del camino de Israel como pueblo de Dios: éste era su destino y su vocación. La predicación de Pablo culmina con la solemne citación del Salmo mesiánico por excelencia, el Salmo 2: “Tu eres mi hijo, yo te he engendrado hoy“. La asamblea, gozosa y admirada, canta el mismo Salmo utilizando este versículo como aclamación responsorial. En el Evangelio, la comunicación íntima de Jesús en la sobremesa de la Cena de Pascua. Escuchamos cómo Jesús se despide de los suyos, pero que pronto “vol- vera“, en la donación del Espíritu Santo, para llevarnos a lo largo del camino de la existencia donde Él està, en el seno de Dios. Cuando Tomás lúcidamente le pegunta que si no saben a dónde va, tampoco pueden saber el camino, Jesús le responde: “Yo soy el camino, y la verdad, y la vida. Nadie va al Padre, sino por mí“. SÁBADO “Al sábado siguiente, casi toda la ciudad quiere escuchar la Palabra de Dios“, predicada por Pablo en la sinagoga. Los judíos, irritados ante el éxito de esta predicación, provocaban a los misioneros con injurias y blasfemias. Ante la cerrazón de los israelitas, Pablo y Bernabé proclaman: “Ciertamente que también los paganos son considerados dignos de la vida eterna“. Como un recuerdo de las palabras de Jesús en la parábola de Mateo: “el reino de Dios os será quitado y será dado a una nación que produzca sus Frutos” (Mt 21, 43). Los gentiles se llenan de alegría al saberlo, una alegría que era una ma- nifestación del Espíritu Santo en ellos. Es importante observar que el término “palabra de Dios” significa aquí el anuncio de la Muerte y de la Resurrección de Cristo. El acontecimiento pascual es la Palabra, última y definitiva de Dios. Finalmente, los misioneros, a causa de la agitación de los judíos, tienen que irse: “se sacuden el polvo de los pies como dijo el Señor (Mt 10,14) para no guardar rencor contra ellos. En el Evangelio, la comunicación más alta de Jesús, jamás concebida por nadie: “Quien me ha visto a mí ha visto al Padre“. Jesús es el icono perfectísimo del Padre. Jesús lo dice sencillamente así. No dice “quien me ve adivina que soy el Hijo del Padre“, sino “ve al Padre“. Pues el Padre no está “al lado” o “detrás de” Jesús: está todo “en Él“, como Él está todo “en el Padre“. No puede ser más sublime. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.236ss) |
