2021 – IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
Patrona d’Espanya
“Santa Maria Mare de Déu“.
Des dels primers segles, l’Església va formular en la seva pregària l’essència de la seva fe en la Mare de Jesús, Concili d’Efes, 431 dC.
Però va trigar segles a anar descobrint, esbalaïda i ben poc a poc, les meravelles de la gràcia contingudes en aquestes paraules que brollen dels llavis del poble cristià.
Sant Ireneu va tenir un pressentiment de la Immaculada Concepció de Maria quan va descobrir-hi “la nova Eva“.
No va ser fins al segle XV que l’Església va cantar adequadament al Prefaci de la festa d’avui aquestes paraules: “Preservàreu la Verge Maria de tota màcula del pecat original, per tal de preparar-vos en ella, enriquida amb la plenitud de la gràcia, una mare digna del vostre Fill“.
Es manifesta així la simbiosi entre la “lex orandi” i la “lex credendi“.
La fórmula és tan completa que va haver de repetir-se gairebé paraula per paraula en la definició dogmàtica del Papa Pius IX de 1854.
Com la seva Assumpció, la Immaculada Concepció de Maria es fonamenta en la seva maternitat divina.
Maria és, en la seva Immaculada Concepció, la imatge anticipada de l’Església, la bella esposa, “sense taques, ni arrugues, ni res de semblant, tota santa i immaculada” (Ef 5,27).
També el Prefaci canta que la Immaculada Concepció mostra el començament de l’Església.
Certament: ella és la primera cristiana, la primera que creu en Jesucrist.
El primer sí al Senyor.
Aquell “que es compleixin en mi les teves paraules” de Maria en l’Anunciació, va per davant de la fe de tots els cristians.
Ella inaugura la fe del Nou Testament.
L’any 1760, el Papa Climent XIII, a petició de Carles III, va declarar la Verge Maria en el misteri de la seva Puríssima Concepció com a Patrona dels regnes d’Espanya.
Lects. bíbliques: Missa: Gn 3, 9-15. 20; Sal 97, 1. 2-3ab. 3c-4; Ef 1, 3-6. 11-12; Lc 1, 26-38
En la Litúrgia de la Paraula es proclama el relat dels orígens.
Des del principi la humanitat és pecadora, però també des del principi hi ha una promesa de salvació.
La primera Eva anuncia ja el misteri de la segona Eva.
Com diu el conegut text de sant Ireneu: “Allò que la verge Eva havia lligat amb la incredulitat, la Verge Maria ho ha deslligat per la fe“.
Pau, exultant, entona un himne de lloança al Pare: “Ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat“.
La predestinació de Maria des del primer moment de la seva concepció anticipa aquest misteri i en ella es realitza perfectament (CCE 492).
En l’Evangeli es proclama l’Anunciació.
Maria és principalment l’Arca de la Nova Aliança coberta amb la glòria de Déu: “El poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra“.
L’Anunciació del Senyor és la primera icona de la Trinitat del Pare que envia el seu Fill en l’Esperit Sant.
I Maria és el “Nobile totius triclinium Trinitatis“, “noble triclini de tota la Trinitat“, paraules inscrites com a títol en l’insuperable quadre de Fra Angèlic.
Maria dóna la resposta humil de la fe: “Que es compleixin en mi les teves paraules“.
Aquesta mateixa resposta és la que ha de donar l’Església i cadascun dels creients.
En la seva coneguda oració “Elevació a la Santíssima Trinitat“, la santa carmelita sor Isabel de la Trinitat exclamarà: “Oh, Foc abrusador, Esperit d’Amor, descendeix sobre mi perquè en la meva ànima es realitzi com una encarnació del Verb. Que jo sigui per a Ell una humanitat suplementària on renovi tot el seu Misteri“.
Oh Verge, per la teva benedicció queda beneïda tota criatura!
“El cel, les estrelles, la terra, els rius, el dia i la nit, i tot el que està sotmès al poder o utilitat dels homes, es feliciten de la glòria perduda, doncs una nova gràcia inefable, ressuscitada en certa manera per tu, oh Senyora!, els ha estat concedida. Totes les coses es trobaven com mortes, en haver perdut la seva innata dignitat de servir al domini i a l’ús d’aquells que lloen Déu, per a què havien estat creades; es trobaven prostrades per l’opressió i com descolorides per l’abús que d’elles en feien els servidors dels ídols per als que no havien estat creades. Però ara, com ressuscitades, feliciten Maria, en veure’s regides pel domini i honrades per l’ús dels qui lloen el Senyor (…). Davant la nova i inestimable gràcia, les coses totes van saltar de goig, en sentir que, d’ara en endavant, no només estaven regides per la presència amorosa i invisible de Déu el seu creador, sinó que també, usant d’elles visiblement, les santificava. Tan grans béns eren obra del beneït fruit del si beneït de la beneïda Maria“.
Sant Anselm de Canterbury, Sermó 52 (PL 158, 955-956)
(Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2022, p.43)
