EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU – 14 de setembre
Les Esglésies d’orient i d’occident celebren avui l’Exaltació de la Creu del Senyor.
La Creu del Senyor és el judici del món, un judici de Misericòrdia.
És l’elevació de la Creu santa i vivificant sobre el món.
La festa, celebrada ecumènicament, procedeix de l’Església mare de Jerusalem.
Se celebra quaranta dies després de la Transfiguració del Senyor.
D’alguna manera la festa de la Santa Creu, juntament amb les Témpores de tardor, va ocupar el lloc de la més gran festa d’Israel, la dels Tabernacles.
Un residu antic d’aquesta connexió amb la Festa dels Tabernacles la trobem en el Missal Romà en la IV Témpores de setembre, “Ordo vetus“.
La festa de la Creu coincideix amb el temps de la verema.
Recordem la preciosa oració de la Dedicació de les Esglésies: “Que la vostra Església creixi com una vinya, emparrada a l’arbre de la vostra Creu“.
La Creu és el signe suprem, indeleble, que manifesta el Senyor Ressuscitat en l’Esperit Sant.
Icona de l’amor del Pare que ha lliurat el Fill en l’amor de l’Esperit.
La geometria infinita de la Creu evoca la “profunditat, l’altitud, longitud i amplada” de l’amor de Crist (Ef 3,18).
La Creu roman elevada sobre aquest món fins que el Senyor torni a la seva glòria.
A Jerusalem i en els ritus orientals es realitza el ritus de l’elevació de la santa Creu, així es representa també a la icona de la festa.
Mentre es beneeix amb la Creu elevada els quatre punts cardinals, els fidels es prostren.
L’antífona principal i veritablement antiquíssima és aquesta: “Adorem Senyor, la vostra Creu, lloem i glorifiquem la vostra Resurrecció, per aquest arbre ha vingut el goig a tot el món“.
Pels cristians de ritus oriental avui és dia de dejuni rigorós.
L’Ofici Diví d’avui és tot ell un cant a la Creu del Senyor que l’assenyala com a “esperança única, altar, santa, beneïda, admirable, preciosa, reial, tresor, nupcial, refulgent, joiosa, emporprada de la Sang del Senyor, redemptora“.
Totes aquestes expressions apareixen en els himnes i en les antífones de l’Ofici, entre aquestes la magnífica antífona d’entrada: “Nosaltres hem de gloriar-nos en la Creu de nostre Senyor Jesucrist“.
L’origen de la festa de la Creu està relacionada amb la Dedicació de la basílica de la Resurrecció, a Jerusalem.
La festa està testimoniada per la peregrina Egèria.
En la conversa de Jesús amb Nicodem el Senyor anuncia que, de la mateixa manera que Moisès alçà un signe de mort, la serp, en el desert que els qui la miraven eren guarits, també el “Fill de l’home” ha de ser exalçat sobre la Creu, el tron de la divina glòria i de la Misericòrdia.
S’afirma que el qui creu en l’exaltació del Fill de l’home té vida eterna, ja que Déu “no ha enviat el Fill per a condemnar el món, sinó per a salvar-lo gràcies a Ell“.
En el Salm se’ns convida a escoltar els ensenyaments del Savi, que revelen el sentit de les coses passades que són un tresor per al present: “No oblideu les obres del Senyor“.
De la mistagògia dels Pares:
“Avui, en veure elevada la preciosa Creu de Crist, prosternem-nos davant seu amb fe i alegria i abracem-la amb anhel, implorant el Senyor que va ser-hi crucificat voluntàriament. I així ens faci dignes de prosternar-nos davant la preciosa Creu i d’arribar al dia de la Resurrecció, lliures de tota condemnació“.
Exapostolari bizantí
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.326)
