SANT MARTÍ DE TOURS – SAN MARTÍN DE TOURS : 11 de novembre
|
Bisbe Sulpici Sever, contemporani seu, escriví la seva vida. Als quinze anys s’allistà a l’exèrcit de l’Imperi Romà per fer la carrera militar. Hi romandrà fins als vint-i-cinc anys. Les campanyes militars el porten d’orient a occident. A Amiens es converteix al cristianisme però roman algun temps “catecúmen“. Després és batejat abans que deixi la seva condició d’oficial de cavalleria de l’exèrcit. A semblança del monacat oriental, s’havia format a prop de Poitiers un nucli monàstic, Ligugé: allí optà per la vida monàstica.És conegut pel seu zel ascètic i evangelitzador. A la manera antiga, sense ell tenir-ne voluntat, és designat per aclamació bisbe de Tours i és ordenat bisbe. No deixà mai de ser monjo i inaugurà una santedat monàstica pròpia, la del monjo-bisbe que, a diferència del monacat d’orient, en què els fidels anaven a l’encontre dels ascetes del desert, en sant Martí és al contrari: és ell i els seus germans qui surten a l’encontre de la gent per anunciar-los l’Evangeli, sobretot en medis on encara el paganisme, també el maniqueisme, era molt present. El cor tanmateix sempre el tenia al monestir. Ell és un monjo i en certa manera es pot considerar un dels pares del monacat prebenedictí a occident. En tant que bisbe el biògraf afirma que la seva vida fou semblant a la dels apòstols. Sant Martí es troba en un món encara no del tot cristià i en un imperi que es s’anava afeblint en tots els sentits. Passada l’època de les grans persecucions, sant Martí és el primer “sant confessor“, això és, no màrtir. La seva vida es divulgà moltíssim per tot arreu i la seva santedat es propagà molt. L’escena, segons el biògraf històrica, de compartir el mantell amb un pobre queda en l’imaginari de la pietat cristiana. (Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p).380 |
Obispo Sulpicio Severo, contemporáneo suyo, escribió su vida. A los quince años se alistó en el ejército del Imperio Romano para hacer la carrera militar. Permanecerá en él hasta los veinticinco años. Las campañas militares lo llevan de oriente a occidente. En Amiens se convierte al cristianismo, pero permanece algún tiempo “catecúmeno“. Después es bautizado antes de que deje su condición de oficial de caballería del ejército. A semejanza del monacato oriental, se había formado cerca de Poitiers un núcleo monástico, Ligugé: allí optó por la vida monástica. Es conocido por su celo ascético y evangelizador. A la antigua usanza, sin él tener voluntad, es designado por aclamación obispo de Tours y recibe la ordenación episcopal. No dejó nunca de ser monje e inauguró una santidad monástica propia, la del monje- obispo que, a diferencia del monacato de oriente, en la que los fieles iban al encuentro de los ascetas del desierto, en san Martín es al contrario: son él y sus hermanos quienes salen al encuentro de la gente para anunciarles el Evangelio, principalmente en medios donde todavía el paganismo, también el maniqueísmo, era muy presente. El corazón sin embargo siempre lo tenía en el monasterio. Él es un monje y en cierto modo se le puede considerar uno de los padres del monacato pre-benedictino en occidente. Como obispo, el biógrafo afirma que su vida fue similar a la de los apóstoles. San Martín se encuentra en un mundo aún no del todo cristiano y en un imperio que se iba debilitando en todos los sentidos. Pasada la época de las grandes persecuciones, san Martín es el primer “santo confessor“, esto es, no mártir. Su vida se divulgó muchísimo por todas partes y su santidad se propagó mucho. La escena, según el biógrafo histórica, de compartir el manto con un pobre permanece en el imaginario de la piedad cristiana. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2020, Liturgia fovenda, p.417) |
