2018-DIUMENGE XXXIV DE DURANT L’ANY: JESUCRIST, REI DE L’UNIVERS
La solemnitat de Crist, Rei de l’univers, tot i ser una festa recent, del segle XX, l’any 1925, s’inscriu en la gran tradició litúrgica pel seu contingut bíblic i teològic.
És fonamentalment l’últim Diumenge de durant l’any i celebra la glòria del Senyor ressuscitat en l’esplendor de la seva reialesa.
Una reialesa que Ell exerceix des de la Creu, des de l’amor entregat.
L’antiga interpolació cristiana del Salm 98: “Regnavit Deus a ligno” adquireix tot el seu sentit.
Quan els cristians cantem els Salms reals i aclamen “El Senyor és rei, va vestit de majestat” confessen la Resurrecció de Crist, així en el Salm responsorial d’avui.
Proclamar que el Senyor és Rei és el mateix que dir el Senyor ha Ressuscitat.
El Senyor és Rei de l’univers a títol de creació “ja que per Ell i per a Ell ha estat creat tot l’univers“.
Però és Rei també a títol de redempció ja que tot ha estat redimit amb la seva sang preciosa. Com proclama el text de l’Apocalipsi: “Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang, per fer de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu“.
En una paradoxa suprema Jesús, a l’Evangeli, proclama, pres i lligat de mans, davant de Pilat, la seva reialesa: “Teniu raó, jo sóc Rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat“.
No obstant això, Pilat no estava preparat per discernir el que pertany a “aquest món” del que pertany al “món de la veritat“, és a dir, al món diví,
La segona lectura de l’Apocalipsi és la mateixa que es llegeix a la Missa Crismal. És un text densament cristològic.
La primera lectura s’obre amb l’adveniment del Fill del home, el Messies.
En la celebració de la Litúrgia de les Hores es canten amb profusió els Salms reals, especialment els Salms 71, 109, 144.
La reialesa de Crist celebrada ja en l’Epifania, en certa manera el Diumenge de Rams, en aquest Diumenge s’eixampla en el temps, alpha i omega, i en l’espai, Rei de l’univers. Realment és el Pantocràtor.
El Prefaci propi de la festa, de recent composició, mereix un lloc d’honor en el tresor eucològic de la litúrgia de l’Església Mare.
El Senyor vindrà, és “el qui vaig veure venir enmig dels núvols com un Fill d’home”, amb aquesta fe i ferma esperança, començarem un nou Advent, un any nou de gràcia, en un temps que va cap a Déu Trinitat, que mai retorna sobre si mateix ni mai es repeteix. Tot el temps li pertany com diu la bella estrofa de l’himne al Senyor: “solus ante saecula spes atque centrum temporum“.
(Calendari-Directori Litúrgic de l’Any 2018, Liturgia fovenda, p. 294)
